La victòria de Margalida Rosselló

El congrés d'Els Verds d'aquest passat cap de setmana ha confirmat les tesis que Margalida Rosselló ha defensat des de fa temps. La tercera via, centrada, entre els dos corrents del seu partit que al capdavall ha resultat ser, a remolc de l'èxit de gestió en la consellera de Medi Ambient, l'element clau que ha permès als ecologistes convertir-se en una força política de gran futur potencial a Mallorca. Potencial. Encara hauran de demostrar-ho. Quan Rosselló va prendre possessió del seu càrrec en el Govern tot d'una va concitar l'odi de l'oposició i el despreci dels seus companys de Govern, els quals la qualificaven entre incapaç i ingènua. Però la legislatura és a punt d'acabar i el «target» de realitzacions de la consellera verda avaluat a partir de la relació ideologia-pràctica (l'equivalent per a un votant al que un comprador cerca en una mercaderia: la relació qualitat-preu) és, amb diferència, del milloret del Govern. Almanco així ho veuen els ciutadans segons les enquestes del Govern fetes aquests anys: de ser poc o gens coneguda ha passat a ser, aquest estiu, una líder amb grau de coneixement superior a companys d'Executiu com Pere Sampol (PSM) o Eberhard Grosske (EU), i amb puntuació valorativa semblant a aquest dos, essent superada només pels pesos pesants: Francesc Antich (PSIB) i pels extragovernamentals Jaume Matas (PP) i Maria Antònia Munar (UM). L'èxit de Rosselló s'ha fonamentat en la perseverància a la conselleria i, sobretot, amb allò que tothom a tort i dret li ha negat: intel·ligència política. Ho ha demostrat en la manera d'actuar amb relació a la possible coalició amb EU. A Els Verds hi ha tres corrents a terços: (amb perdó per la terminologia, però així ens entenem tots) el «moderat», el «fonamentalista» d'influència «buadiana», i el «pragmàtic» en relació als altres dos, liderat per Rosselló i el seu cercle de confiança personal. Quan Joan Buades trencà a Eivissa, Els Verds de Mallorca quedaren definits per aquests tres grups en relació a l'estratègia a seguir: els «moderats» que volien el pacte amb EU per apuntalar el Pacte de Progrés encara que fos sacrificant espai propi, els «fonamentalistes» que volien seguir a Buades en l'estratègia de confrontació amb la resta del Pacte per així solidificar el propi espai a costa d'EU, i els «pragmàtics» que aceptarien la coalició amb EU però liderant-la o almanco que no la lideràs l'altra. Des d'aquells moment EU i en menor grau el PSIB pressionaren de forma progressivament més intensa perquè Els Verds acceptassin la coalició. Els de Grosske marcaven el pas. Els «fonamentalistes» volien trencar i els «pragmàtics» pactar. Rosselló aconseguí sortir-se'n amb la seva: esperar. Pareixia un beneitura. De fet aquesta actitud li valgué dures crítiques, inclosa qualque article d'un servidor, perquè no pareixia tenir cap ni peus. Però funcionà. Tant que ara fa aproximadament un any li muntaren una operació triangular en contra seva per trencar l'entente que se començava a veure entre ella i Buades. Demostrà que de beneita no en té un pèl i se'n sortí prou bé aliant-se efectivament amb els «fonamentalistes». Ara, en el congrés, Rosselló emergeix com la guanyadora. La tàctica d'esperar ha posat contra les cordes EU i, combinada amb l'èxit de gestió a la conselleria de Medi Ambient, permet que avui Els Verds de Margalida Rosselló (ningú no pot imaginar-se un altre candidat) siguin respectats pel PSIB o UM i temuts tant per EU com pel PSM. I si acaben bé la feina en quant a com facin la coalició, si la fan, amb EU (que pareix que el congrés verd diu als de Miquel Rosselló que els toca moure peça) se podrien convertir en el partit de més projecció futura a Balears. Amb el risc, això sí, de tensions que s'intentaren tapar en el congrés, la qual cosa, per cert, es una demostració de maduresa del partit. Rosselló va ser ratificada, oficialment, pel 85% del vots, i un 15% a parts iguals de no, blanc i nul. Cert. Però si qualcú va veure el recompte de l'urna sortien: 17 vots a favor, 1 en contra, 1 en blanc i 1 nul sobre un quòrum visible d'uns 35 assistents. És a dir que els que no la votaren són, si fa no fa, tants com els que la votaren. Això vol dir un partit dividit pràcticament per meitats, la qual cosa dóna idea del risc que assumeix amb la seva victòria.