La semiòtica arquitectònica del poder

Idò bé: aplicant aquesta llei de la proporció inversa a què faig esment, heu de saber que l'obra ha trigat més de tres anys a fer"se i que ha costat 1.600 milions de pessetes. Per tant, una simple aplicació de la llei de la proporcionalitat hauria de servir"vos de pista per deduir"ne la magnitud de la crítica, en alguns casos, com és normal en aquesta mena de contextos socials, grotesca i de rallar per no callar.

La veritat, però, és que l'illa hauria d'estar orgullosa, gairebé cofoia, per dues raons. Primera, de naturalesa artística, perquè feia molts anys que l'arquitectura civil de l'illa "que en general és més tost pobra i escassa, i a cops rònega" no es veia afavorida amb una aportació tan soberga, amb una obra per a la història de l'arquitectura d'uns valors explícits i plausibles.

La segona raó apel·la a circumstàncies administratives i institucionals. Sempre he defensat que el Consell "el darrer en l'ordre d'arribada a l'estructura del poder polític insular" no seria res considerable si no rebia competències polítiques determinants, i alhora si aquestes no podia exercir"les situat en un edifici de representació amb un mínimum de credibilitat. Gaudir de competències i administrar"les des d'una seu que s'imposi "arquitectònicament parlant, vull dir" són els requisits elementals, literalment indefugibles, de qualsevol teoria del poder que, des dels temps més remots, aspiri a aguantar"se.

Les estructures socials, justament, són açò, en essència, i principalment les de naturalesa política: capacitat de manar i lloc adient per projectar"ho a la societat. Tots dos requisits es necessiten íntimament per assolir l'eficàcia i per consolidar"se. No allargaré gens els meus comentaris sobre el que podríem anomenar la semiòtica arquitectònica del poder, entesa com a escenari adequat per a l'aplicació de la potestat política, però deixau"me insistir: el poder també és arquitectura.

El Consell, en una batalla que dura més de vint anys, ha guanyat considerables graus de potestat política per als qui creiem en la condició autonòmica d'aquestes corporacions: vull dir que apostam per una certa forma d'autogovern insular. Sé de cert que encara n'hi manquen d'importants, de competències, sense que haguem de transgredir "encara" els límits d'admissió contemplats en l'Estatut. Però ara, gràcies, a la nova seu, aquestes facultats jurídiques han conegut, de cop i volta, una força semiòtica enorme. Per açò estic personalment tan content per la inauguració feta l'altre dia. Felicit el Govern balear, que ens ho ha finançat; el Consell de Joana Barceló, que ho ha portat a cap; i Cristòfol Triay, l'expresident que resolgué el concurs públic del projecte. Fins i tot "en una generositat optimista però moral" deixau"me que també estengui l'enhorabona a Joan Huguet, que a començament dels anys noranta ja va preveure d'escometre la necessitat i negocià amb l'Ajuntament de Maó la compra de la parcel·la. Però, sobretot, faig públic el meu modest aplaudiment a l'arquitecte Lluís Vives, autor de l'obra d'art que tanta tibantor política injectarà a la nostra institució insular, i a la qual ningú no li ha regalat "vagi per dit" ni un mil·límetre de l'autoritat política que ara comença a la fi de projectar.