Sanitat, seguretat, educació

Quan havíem començat amb l'aperitiu "llesques de pa amb sobrassada de porc negre i ulls de taperera envinagrats i un foie en salsa de sauternes" el filòsof va tornar a formular la pregunta i aquest cop vaig a ser jo el que respongué sense cap dubte i amb una certa fermesa. El que em preocupa es pot dividir en dues vessants clares, una com a ésser individual o com a ésser social, i es pot resumir en tres punts, sanitat, seguretat i educació; amb aquest trípode es pot muntar una societat sense cap dubte que anirà cap a la perfecció.

El publicista afirmava amb el cap i, no obstant això, va formular una observació ben adient, com aconseguir el consens social per tal que aquests tres siguin els pilars de la societat moderna i què entenem nosaltres per sanitat, per seguretat i per educació.

Afectivament, va dir l'advocada en la tramitació parlamentària de les lleis que afecten els temes que heu esmentat. Es pot deduir que els models de societat que es juguen són molt diferents o diversos. El model de societat del wellfare state ha quedat obsolet i si no donam solucions en aquests tres punts des de les forces democràtiques correm el risc que l'involucionisme ataqui les arrels més profundes de la nostra societat, involucionisme que aprofita les diferències d'opinió per atiar la por i la inseguretat que provoca tot el que es desconeix, com és el cas de la immigració, on el visitant fuig del seu lloc d'origen per fam, la majoria de vegades, i el rebem en el primer món com si fos el nou esclau del segle XXI.

O sigui, va dir el filòsof, que la inseguretat la provoca la por i el desconeixement, per no dir la ignorància i no és en si ni el delicte ni la immigració, curiós... curiós va dir en to baix...

Era clar, esperava la intervenció d'algú i el polític va dir que la solució era l'educació en la diversitat i el respecte a la gent, valors que la societat actual o no vol reconèixer o té oblidats, ja que l'èxit fàcil i ràpid estil Operación Triunfo han duit les noves generacions, generacions de la LOGSE, a desconèixer, perquè ningú no els ho ha ensenyat i perquè l'esforç és cansat i requereix un cert entrenament i repetir-ho més d'una vegada per tal que la ment i el cos s'acostumin en aquest tipus de treball. Fixar-se objectius a batre és una manera d'aconseguir-ho.

Estàvem paladejant un meravellós anfós a la mallorquina amb les seves panses i pinyons quan un dels membres que solien estar quasi bé en silenci, ja que preferien més el plaer de la bona cuina i els bons vins que el del exercici gratuït de la dialèctica, va dir com a reflexió en veu alta... i amb els emigrants què en fem, sobretot amb aquells que estan de manera irregular o no legal al país però que suposen una càrrega tan financera com moral per l'estat que els acull.

Era sense cap dubte una patata calenta no tant com les de la porcella farcida amb anfós, que una part de la taula menjava, però no li anava al darrera. Com que ningú no gosava dir la primera paraula, el filòsof va ser com sempre adoptant el seu aire socràtic qui va acabar de clavar els claus, dient que era més una qüestió filosòfica que econòmica, ja que si els estats no intervenien ab origine en el problema, difícilment es podrien aturar les corrents migratòries de la fam i el capitalisme, no veia més que el curt i no el mig i llarg termini. La seva visió pessimista de la vida li feia pensar que Tomàs Hobbes tenia raó a l'hora d'expressar la teoria de les relacions humanes, però aquest cop no sé bé si la raó era seva al cent per cent. El mite d'una vida millor havia dut cap a les ciutats, primer del món rural a la gent i en posterioritat la d'altres països, els mitjans de comunicació, en general, i la televisió en particular, han posat el seu gra de mostassa per tal que això sigui així; i tot ens ha ajudat a fer creure que anaven cap al paradís. La càrrega moral, vaig dir, la tenim nosaltres per mor d'haver enganyat com a xerraires de tercer ordre, i la financera es tracta que solament i mitjançant les lleis s'acceptin únicament els immigrants que estiguin en el país de manera legal, l'altra cosa és donar peu a l'explotació per part dels negrers del segle XXI, i d'una altra banda invertir realment el percentatge que pertoqui pel desenvolupament dels països que són fluxos migratoris cap a la Unió Europea, sempre que compleixin uns requisits previs que hauran de ser vigilats de manera contínua per un comissariat de l'ONU dependent de figures similars com ACNUR.

Però, va dir el filòsof, quines condicions s'haurien de posar als països receptors d'aquestes ajudes perquè fossin acceptades pels seus governs i no suposessin un menyspreu a la seva dignitat com a poble.

Com sempre, el cabró, em deixava amb el cul a l'aire, i el repte era acceptat. Vaig contestar, respecte als drets humans de la carta de nacions unides i control internacional dels diners destinats a zones productives mitjançant cooperadors internacionals de la multitud d'ONG que existeixen, ja que dir-li a un govern que pot convertir al seu país, en un lloc on la gent no passi fam, en primer lloc, i amb posterioritat pugui assolir unes quotes de cert benestar, pot ser del tot atractiu per qualsevol polític que tengui dos dits de seny. Si és que hi ha polítics amb seny! Vaig dir per acabar.

Es fa difícil davant problemes complexos donar solucions simples, ja que seria d'idiotes voler en un sopar arreglar els problemes de la societat occidental, ja que l'únic que volíem és exercitar allò que la humanitat duu molt de temps fent però que la nostra societat postindustrial ha oblidat degut a la velocitat en la qual viu: el diàleg.