Mobilitat institucional

A la història política espanyola existeix un concepte, el de cuneros, que identifica, més o manco, aquells candidats que, tot pertanyent a partits majoritaris estatals, es presenten a circumscripcions amb les quals tenen poc o res a veure. És a dir, és com si el PP o el PSOE presentassin a les Illes Balears, com a possibles diputats o senadors, persones que no tenen res a veure amb aquest país. Això avui en dia sembla impensable, el discurs políticament dominant és que els candidats de cada circumscripció hi tenguin un arrelament, i això per la senzilla raó que es pensa que aquell candidat, tot i trobar"se inclòs a un partit, no deixa de ser un representant dels ciutadans d'aquella circumscripció. Avui en dia està succeint una altra cosa, que no deixa de tenir un regust de cunerisme, tot i presentar enormes diferències. M'estic referint a aquest joc engegat pel president Aznar, de dur cap a ministeris persones que han assumit una responsabilitat, sigui de president sigui de cap de l'oposició, a la seva comunitat. Sobre això, en primer lloc pens que cal relativitzar les coses, perquè si bé és cert que aquesta renúncia al càrrec obtingut pot demostrar que es dóna més importància al càrrec de Madrid que al càrrec a la capital de la pròpia nacionalitat o regió, també és cert que el camí també té retorn, perquè molts ministeris semblen ser més trampolins per aconseguir uns bons resultats autonòmics que projectes polítics de contingut. En segon lloc és evident que els candidats que es promocionen, via ministeri, en absolut són cuneros ja que tenen una estreta relació amb la terra on fan comptes continuar la seva carrera. Però, en tercer lloc, aquest llevar i posar sí denota una filosofia similar a la del cunero, perquè palesa que el compromís personal adquirit és de baixa intensitat, és a dir, que a la balança pesa molt més, l'estratègia partidista que la representativitat obtinguda. I això ens duu al debat del pes excessiu dels partits a la vida política. Hi ha països on el contacte i presència amb la circumscripció és cabdal perquè el candidat pugui obtenir escó o mantenir"lo, independentment del color polític. Això segurament té bastant a veure amb si el sistema electoral opta per circumscripcions molt petites; en aquest cas no només els candidats han de ser coneguts pels electors, sinó que els electors fan d'auditors responsables del seu vot, perquè si durant la legislatura el diputat electe no ha defensat els interessos de la circumscripció, en tornar, la proximitat li impedirà amagar la manca de compliment del seu deure. En canvi, en el sistema espanyol els diputats electes, voten en funció d'interessos partidistes, mai en funció d'interessos territorials, i això no és auditat i criticat pels senyors a qui en teoria representen. Vull dir que els balears no deixen de votar els parlamentaris populars i socialistes, tot i que uns es neguin a declarar l'interès públic de les nostres connexions aèries, els primers, o tot i que uns altres, els segons, es neguin a donar suport a una cosa tan essencial i de calaix com el Règim econòmic i especial, retallat impunement al Congrés pels primers. D'exemples en podríem posar una llista interminable. Per tant, ja ens hem acostumat, a nivell estatal, a la manca de representació real dels mal anomenats representants dels ciutadans. La novetat consisteix que el poder central ja ni respecta, encara que sigui formalment, aquesta representitivitat, no hi ha ni uns mínims institucionals de no trencament del manament popular consistent que determinada persona ocupi durant quatre anys determinat càrrec. És una espècie de burla als ciutadans que veuen com la persona que han elegit trenca el seu compromís com a conseqüència d'una proposició no sé si indecent. Si les institucions són l'esquelet de les societats democràtiques, tal vegada, seria bo que els presidents del govern de l'Estat no només es prenguessin seriosament la institució central sinó també la resta, sobretot, les que tenen reconeguda autonomia política.