En blanc i negre

Daniel Pennac començava el seu llibre Com una novel·la escenificant l'angoixa d'uns pares progres davant la desgana dels seus fills per la lectura. Ignor si el llibre va ser útil a la gent de la meva edat, a la qual anava adreçat, però servidor en vaig treure profit gràcies a la formulació d'algunes perogrullades, com aquella que defensava el dret a no llegir "o la que legitimava la lectura a bots: no deim sempre que l'obra d'art la completa el lector o l'espectador? No seria gens inversemblant l'escenificació de l'angoixa d'uns pares de la mateixa edat davant el rebuig dels fills al blanc i negre. Com que molta gent jove hi és, tota una etapa de la història del cinema els és aliena. Qui diu tota una etapa de la història del cinema, i més si es tracta del que es tracta, diu també el conjunt de mirades més lluminoses que s'han projectat sobre la humanitat des d'una càmera durant molts de decennis. Per una bajanada tan grossa com és aquesta, unes quantes generacions no han accedit amb normalitat al cinema dels més grans de la història del cinema: és com si a la història de la literatura, per una qüestió dels formats dels llibres, se la privàs de Cervantes i Flaubert en benefici d'Antonio Gala i Pérez Reverte. Un dels drames més sentits per la gent de la meva edat té a veure amb això. Hem tengut "i tenim" moltes dificultats per transferir als més joves la nostra experiència i els valors de la nostra generació. En el cinema, ens hem trobat, però, amb l'obstacle més doiut, i és que nosaltres l'havíem viscut, sobretot, en blanc i negre. Ara mateix, ens és difícil explicar qui fou John Frankenheimer, que acaba de morir, i situar la seva carrera, digna i irregular, en el lloc que li correspon. Quan va morir Alec Guinness, la premsa titulava que havia mort el personatge de La guerra de les galàxies. Ara diuen que el cinema polític ha quedat orfe. Per Déu...! El cinema polític s'ha fet, sobretot, a Itàlia, a França, a Anglaterra i a alguns països de Llatinoamèrica. Frankenheimer també va fer cinema polític, però fins on s'entén per cinema polític als EUA, que és com s'entén de toros a Birmània. Bé, la primera intenció de servidor era fer algunes preguntes sobre la paternitat del cinema polític. Però, és clar, els interlocutors serien quatre aperduats pels suburbis de la història. Sense el blanc i negre, hi ha massa coses de les quals no podem parlar. Sense el blanc i negre, no podem ni fer un comiat discret a un director de cinema discret com John Frankenheimer, perquè hi ha emocions "seqüència final d'El tren, posem per cas" que només es poden compartir a partir del blanc i negre.