Fa un parell d'anys, un dia molt fred d'hivern, quan al menjador
de ca nostra teníem una estufa de querosè a tot carbó, em vaig
aixecar de la butaca una mica endormiscat, vaig travelar amb el
revister, i xaf!, vaig posar la mà plana damunt la flamejant part
superior de la dita estufa. Va ser un instantani sofriment molt
profund, immediatament el palmell de la mà dreta em quedà blanc com
un bistec volta i volta, amb la mateixa olor de carn a la planxa. I
aigua fresca. I una tomàtiga fregada, que havia sentit a dir que
anava molt bé per això. Però res, vàrem haver d'anar a urgències de
Son Dureta perquè la cosa feia mala cara i a més, el dolor era molt
intens. Quan m'hagueren feta la primera cura a força d'una pomada
supòs que hidratant, em proporcionaren Nolotil tot avisant"me que,
les primeres vint-i-quatre hores seria bastant dolorós, i
m'embenaren la mà de manera suau, estrenyent poc la bena. Tenia
cremades de primer grau als dits índex i mitjà, i de segon grau al
palmell. I que per les cures posteriors anàs al PAC de la meva
barriada tots els dies, de dilluns a divendres, i els dissabtes i
diumenges al de l'enfront de l'escola graduada, perquè el del Coll
tancava.
Efectivament, el metge de Son Dureta tenia raó, els primers dos
dies varen ser molt mals d'aguantar, no hi havia Nolotils que hi
valguessin. I manco per a mi, que som molt mal sofridor del dolor
físic. Sols pensar que he d'anar al dentista, i sabent de cert que
no em farà mal, vaig de cagarrines els dos dies abans i els dos
dies després, mirau quines coses. Bé, cadascú és així com l'han fet
i foris, eh?, què hi podem fer...
Les cures de la cremada també he de dir que eren molt
agressives, sobretot si et trobaves qualque infermer/a que més
semblava que cercava cama-roges a la meva mà, grata que grata, que
em fes la cura corresponent. Uns que eren partidaris de rebentar"me
les bòfegues múltiples, extreure el pus amb una xeringa, i d'altres
que deien: qui ha fet això? La bòfega preserva la infecció! I jo,
absolutament ignorant de tot plegat, que els deixava fer el que els
venia de bri, i, per favor, no em deixeu prenys, si podeu. En tot i
amb això, en Jaume Caldentey, un bon poeta i amic felanitxer, va
saber del meu accident i m'ajudà com va poder. Ell també havia
sofert una molt greu cremadissa, res a veure amb la meva, ja saben
vostès, ell, empelts de pell, i passar"ho molt puta devers
Barcelona, al Vall d'Hebron. Aquí va ser quan vaig poder arribar al
punt de coneixement que, entre els que havien sofert cremades
importants s'establia una camaraderia, una solidaritat. Si hi havia
la possibilitat física es visitaven i s'ajudaven a suportar el
dolor mitjançant l'amistat, el costat, la companyia. Des d'aquells
dies, quan sent a dir, llegesc al diari, veig per la televisió, que
algú s'ha cremat, un fenomen molt singular em fa contreure els
esfínters, estrènyer el coret i compatir místicament el seu dolor
amb totes les neurones. Com ho deu passar de malament!, pobra gent,
pens. Per aquesta mateixa regla de tres no em puc imaginar el poble
jueu, receptor de tantes socarrades, aplicar als palestins les
receptes de Mathaussen, de Treblinka, etc. És que no em cap dins el
boll. Un poble, el jueu, que ha donat tants savis dins qualsevol de
les disciplines científiques, humanístiques, filosòfiques, que ara,
hagi pogut posar el poder decisiu en mans d'un energumen genocida
com el Sharon, que no és que apliqui l'ull per ull, dent per dent,
el que fa és: ull per mirada sencera, dent per barram complet. No
m'explic com tot un poble honest i treballador pot deixar perdre el
seu prestigi universal amb salvatjades per l'estil. No ho entenc.
No entenc com un cremat històricament pot cremar un altre ésser
humà. No entenc com uns descendents de les víctimes de la putada
històrica del gueto de Varsòvia, pot fer el mateix a Jenín. No ho
puc entendre, què voleu que vos digui.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.