Ferran Aguiló25/04/02 0:00
TW
0

Circula, entre els entesos en comportament empresarial mallorquí, la sospita sobre quina serà la «nova jugada» dels propietaris d'hotel en el tema de l'ecotaxa. Diuen, els que en saben, que aquesta «quixotada» d'oferir-se a pagar, encara que sigui en espècies i a un cost molt inferior de l'intercanviat, no és molt propi de l'espècie. Diuen, els que en saben, que l'oferta podria haver estat producte de la catarsi assembleària, de l'escalfor del moment, però que, a poc a poc i a mesura que passen els dies i es configuren els comptes, la genial idea coixeja per un punt: el cost. Per això, diuen, els que en saben, que els pròxims dies veurem un moviment d'assetjament duríssim; però, a diferència dels realitzats fins ara, no serà el govern legítim d'aquestes illes l'assetjat. Qui s'ha de posar a tremolar, qui patirà la quixotada? Els proveïdors, evidentment. En el tràfec anual entre compradors i venedors, en les negociacions sobre preus, pagaments en espècie, exclusives, ràppels i demés variables del contracte, és molt possible que, enguany, s'hi afegeixi una aportació «voluntària» per l'ecotaxa. A canvi d'aquesta contribució, els proveïdors que s'hi avenguin, gaudiran d'exclusives, publicitats o altres beneficis per l'estil. Així, no vos ha de ser gens estrany veure els ja famosos (i non nats) vals de consumició, a entregar a canvi de l'ecotaxa, amb una llegenda que digui «per cortesia de... », i en els punts hi posau el nom de l'autèntic pagador de la quixotada (Coca-cola, Pepsi, San Miguel o un altre). Boianos no ho són: que una cosa és fotre i una altra pagar el beure.

Per cert, i repassant la història més recent del nostre país i de la seva principal indústria, plagada d'espectaculars creixements deguts a crisis en els països competidors "crisi al món àrab, Magrib inclòs, crisi a l'antiga Iugoslàvia...", no és cap fet excepcional que, per una vegada que la crisi podia ser en camp propi, també volguessin treure'n profit; polític, però profit. Si no fos perquè no són prou patriotes per fer un país, encara que sigui de dretes, haurien pogut provocar una altra crisi, propera, i rendibilitzar-la. Llevonces sí que, com a èmuls de Violeta Parra, podrien cantar «Gracias a la crisis que me ha dado tanto...».

Quan s'observa com han quedat de contents els pesemeros després del que consideren la seva gesta, em vénen dubtes si ho han entès. Vull dir, si entenen el que significa governar, però, i sobretot, què «ens significa» que governin. Sé del cert que creuen haver salvat l'ego al davant de la pissonadora Munar, però no sé de què ens servirà el seu ego quan governin els de sempre, amb senyora Munar o sense. Creuen haver fet un ou de dos vermells, quan, en realitat, són a punt de fer «un huevo de dos rojos».