Erudició versus sensibilitat

És clar que ningú està obligat que li agradi la lectura. Però tampoc ningú està obligat a escollir l'ofici de professor de literatura per a guanyar-se les sopes.

Òbviament, el tema ve d'enfora entre nosaltres. Però ara l'ha remogut amb prou força un nou article d'un outsider, l'amic Sam Abrams "que darrerament dóna bastanta branca, per a satisfacció de molts i empipament d'alguns", aparegut la setmana passada a les pàgines d'opinió del diari Avui, Maria-Mercè Marçal és de tots/es, el qual mereix, sens dubte, alguna reflexió i algun comentari.

L'article fa una crítica de l'apropiació en exclusiva de certs papers o rols en relació amb l'obra i la figura de Maria-Mercè Marçal, amb ocasió de la publicació d'una antologia poètica d'aquesta escriptora en la nova col·lecció de Proa Clàssics Catalans, quan afirma amb tota rotunditat que «Maria-Mercè Marçal està retinguda per una cort de ploradores oficials, encapçalada per la curadora de Contraban de llum», que tal és el títol del treball en qüestió, amb un pròleg i aparat de notes que ocupa 65 pàgines mentre que els poemes de Maria-Mercè Marçal n'ocupen 129, amb una proporció que Sam Abrams reputa exagerada.

Aquesta crítica es basa fonamentalment en dues tesis d'abast molt general, que són el que ens interessa destacar de bon de veres. Una és que «en el context de la literatura catalana cal recordar constantment que no és el mateix un historiador de la literatura que un crític». Tot i que podem acceptar fàcilment que l'especialista que cerca, esbrina, enregistra i classifica els fets literaris no té perquè coincidir plenament amb l'especialista que els valora, tanmateix, no hi ha dubte que les dues comeses estan prou interrelacionades i que tampoc no tenen perquè produir-se cadascuna pel seu costat. Tot sospesat, cal pensar que seria més funcional i productiu que les dues aptituds o capacitats es donessin en la mateixa persona. En definitiva, el més normal seria esperar que tothom que es dediqués a l'estudi i l'ensenyament de la literatura, en consonància amb les tradicions culturals que ens nodreixen, la grecoromana o hel·lenística i la judeocristiana tan fortament imbricades, experimentés un plaer i una satisfacció "es trobés especialment confortable" en la pràctica de la lectura.

El problema, tanmateix, existeix. En part, segurament, perquè existeix un cert corporativisme acadèmic i hi ha qui considera el seu títol universitari com una mena de privilegi que li atorga gairebé l'exclusiva per al tractament de certes matèries. Però sembla vist i comprovat que si un títol pot esser eventualment una garantia d'uns certs coneixements, no existeix cap títol que garanteixi cap sensibilitat.

Un altre punt fort de l'article en qüestió és l'observació que «per molt que el Dr. Molas insisteixi que els crítics fan (sic) els autors, els estudiosos de les seves creacions artístiques no tenen cap dret d'exercir cap poder sobre aquestes creacions».

És possible que el parti pris a favor de l'erudició i contra de la sensibilitat no degudament integrada, encotillada i estampillada, tengui que veure amb la incomoditat amb què el nostre Establishment acadèmic maneja les sensibilitats o la sensibilitat tout court.

Naturalment, que els judicis de fet són més fàcils de formular que els judicis de valor. Succeeix, emperò, que sense judicis de valor no hi pot haver vertadera vida intel·lectual. Així, tenim unes llistes d'erudits molt més nodrides que les d'intel·lectuals. La qual cosa no és cap motiu de satisfacció.