Ferran Aguiló14/02/02 0:00
TW
0

Fa bé el grup municipal d'Esquerra Unida-Els Verds de demanar el cost real de l'operació d'enginyeria financera feta en la compra-lloguer dels nous autobusos de l'EMT. Només un nin petit creu veure la diferència entre 100 monedes d'un cèntim i un euro. A la resta no ens poden anar amb aquests jocs de mans i fer-nos creure que pagar més, però a poc a poc, és menys que pagar menys, però de cop. Les operacions de lloguer són fórmules financeres que afavoreixen fiscalment les empreses. Però l'Ajuntament de Palma no té cap problema d'imposts, ni d'amortitzacions, ni cash-flow, ni hòsties, només una necessitat política d'amagar la despesa real i diluir-la en pagaments de lloguer (fixau-vos que ni he insinuat la possibilitat de terbolències i corrupcions). Ara imaginau-vos que la financera Asitsa, propietària fiscal dels autobusos de l'EMT, cobràs el que realment costen aquests vehicles: on seria el seu negoci? Mira que si després de criticar-la ara resulta que en lloc d'una financera és una ONG encoberta? Segur que ni a Porto Alegre s'han vist casos d'empreses tan generoses...

Mentre es pensen què i de quina manera reformaran el Teatre Principal, l'Auditòrium s'omple de vodevils rendibles i sense pretensions, el Teatre Municipal afavoreix el negoci privat amb la complicitat testimonial de l'Obra Social de la Caja de Ahorros del Mediterráneo i el Salón Rialto tanca les seves portes sense que mai no les hagi obert a res teatralment digne de recordar, el Teatre del Mar ofereix el que més s'assemblaria a una programació teatral. No estic segur que sigui l'escenari idoni per a una obra amb gran i extens repart com el Titus Andrònic de la companyia catalana Kronos Teatre, però és el que hi ha. Així que, per poc que pugueu, no vos perdeu aquesta representació apadrinada per la desenfeinada Fundació Teatre Principal. Que hi sigui una institució pública, refrendada per l'Ajuntament, el Govern i el Consell, desgraciadament no garanteix res, llevat de la subvenció que la fa possible, com «fan possible» moltes coses de qualitat dubtosa. Però aquest és un cas especial, destacable, si no ens traeix la crítica barcelonina. En poques paraules: un ou de dos vermells («un huevo de dos rojos» és una altra cosa) en el desert que amenaça de conhortar-nos, una vegada hagin aconseguit liofilitzar els nostres gusts fins a reduir-los a l'alçada de les nostres institucions.