Veniu, veniu que en arribar s'estiu no sé si encara seré viu

Tenc por que qualque vegada caiguin i esbuquin ca nostra. Ara, pensa tu, flor de baladre, què faria jo mort o sense saber on romandre! M'entens, doneta xalesta?

He cridat els Bombers de la Mancomunitat (085) per dir-los que vénguin amb s'escala més llarga que tu degueres comanar tot d'una que llegires sa meva primera carta. Te'n recordes, fina morenor? Jo els crid i els prec de venir a tallar els pins abans que m'esclafin si jo som dedins. Em diuen que tenen molta de feina que no m'amoïni, que vendran, però... fosca! mai vénen. Jo els torn a cridar: "Som aquell que vos crida cada setmana per saber si vendreu. "Vendrem, vendrem... "Quan vendreu? "Quan venguem haurem vengut.

Crec que ja em prenen per curt de gambals, però ells no saben qui som fins que despengen es telèfon. Tu t'entens bé amb ells, és a dir, t'escolten i faran el que els diguis perquè també t'estimen com jo.

Fes-ho per mi, verderola meva, perquè m'escarrufa pensar que puc morir esclafat i no veure't pus. Això és tot, reina del Bon Consell. Donaràs memòries als teus bombers i per a tu una aferrada pes coll.