Pujol, la incoherència

La veritat és que no veig que CiU pugui oposar cap motiu confessable a la proposta de formar part del govern de Madrid. La justificació de Pujol per fer sempre costat al partit que governa allà és precisament que d'allà Catalunya en pot treure recursos i poder. L'obsessió de Pujol sempre ha estat influir en la política espanyola, i no executar la catalana: alguns discursos seus del Debat de Política General de cada any són molt explícits en aquest sentit. A l'estranger, Pujol agreeix ser tractat com l'home que assegura la governabilitat d'Espanya, i no com el president de Catalunya. Per a ell, Espanya sempre ha estat la locomotora que, si anava bé, havia de fer avançar el vagó català. La liberalització de l'economia i l'entrada a l'Europa de l'euro són els èxits, espanyols per descomptat, que Pujol exhibeix amb més orgull. L'obtenció de més poder i més recursos per a Catalunya són les assignatures que amb penosa suficiència («ara no toca») han estat sistemàticament marginades o aparcades lluny de les prioritats dels successius governs pujolistes. Aquest cofoisme ha estat la justificació del desinterès per atacar els problemes des de les arrels, és a dir des de plantejaments radicals com els de l'Esquerra Republicana. Aquí varem poder experimentar aquest esperit d'autosatisfacció absolutament gratuïta quan va tornar n'Aina Moll, ja exdirectora general del govern Pujol. Les coses van tan bé per a la llengua, venia a dir, que qualsevol radicalisme per resoldre el problema seria negatiu. En això coincidia, aleshores i supòs que ara, amb l'opció del PSM representada per Damià Pons: les coses van tan malament per a la llengua que, tenint en compte aquesta realitat tan desfavorable, qualsevol radicalisme és cotraproduent. Això explica d'una manera senzilla però certa perquè CiU al Principat i el PSM aquí han mirat d'actuar com si ERC no existís. Tenim, doncs, que l'afany de Pujol de fer política espanyola i no catalana és una de les claus per entendre les successives aliances amb els partits que governaven a Madrid. L'altra clau és l'exagerada confiança de Pujol en la seva capacitat per determinar «des de fora» aquesta política espanyola. «Ara decidirem» va ser una vegada el lema electoral, resum de les seves intencions. Entrar ara en el govern d'Aznar seria tant com reconèixer allò que ja és una evidència: el fracàs de la seva estratègia al davant de la Generalitat durant vint anys. Perquè Pujol no va enviar abans militants seus a fer de ministres a Madrid? En part perquè creia, efectivament en la capacitat del govern català per influir a distància en l'espanyol. De fet, va aconseguir moltes de les coses que es va proposar: el problema és que no es va proposar res que milloràs substancialment la situació de dependència de Catalunya. Hi ha, però, un segon motiu: un ministre convergent a Madrid hagués tengut més protagonisme, més poder i més pressupost que ell. I Pujol no ha tolerat mai que ningú li faci ombra dins el partit: Miquel Roca podia i volia ser aquest ministre reformista per a Espanya i aconseguidor de poder i recursos per a Catalunya, però Pujol el va liquidar. Ara mateix, l'orgull de Jordi Pujol ha determinat que el seu successor no sigui cap d'aquells que ho podien ser per mèrits propis (Cullell, Alavedra, Pere Esteve o fins i tot Duran i Lleida), sinó que l'hereu ha hagut de ser un invent seu, Artur Mas, sense altra virtut que la disposició a perdre les pròximes eleccions i a mantenir la fidelitat al líder màxim. Per entendre com un personatge com Pujol ha pogut governar tants d'anys amb uns fracassos tan reiterats convé recordar el principi: amb un escàs vint-i-set per cent de vots va intentar formar un primer govern d'unitat, igual que havia fet Tarradellas, però els socialistes i els comunistes varen dictaminar que era un polític incapaç, i que sense la seva col·laboració s'estavellaria. És molt possible que la primera part d'aquesta anàlisi fos correcta, però s'equivocaren donant temps a Pujol per demostrar que per guanyar unes eleccions val més no haver fet gran cosa. Amb l'invent de la TV3, que transformava els fracassos en èxits, va aconseguir corda per vint anys més ( i no es pot dir que aquesta sigui una mostra extraordinària de perspicàcia, però aquí n'Antich i el seu entorn no arriben ni a això). La TV3 mateixa és la màxima prova que Pujol faria bé enviant ministres a Madrid. Pilar Rahola es lamentava aquesta setmana que la presentació d'un llibre seu per part d'Iñaki Anasagasti a Barcelona havia passat deapercebuda, però després la mateixa presentació a Madrid havia tengut un gran ressò a tot Espanya...i sobretot a Barcelona! Naturalment: només és important allò que passa a Madrid, com ens ensenyen els telenotícies, els programes de Buenafuente o Set de nit. La gent interessant, la divertida, la que gasta bon rollo, sempre és forastera. La televisió de Pujol ens ha ficat dins el cap que a Madrid tot és millor, fins i tot el govern. Aleshores, perquè no hi vol entrar? Ah, la incoherència!