Bush & Sharon

S'ha de ser molt ingenu per creure en la bona fe del president dels EUA, senyor Bush, quan advocava obertament per la creació d'un estat palestí. Els EUA han donat protecció a l'estat d'Israel en el Consell de Seguretat de l'ONU en tot moment i circumstància, per més que la història d'aquest estat té moments i circumstàncies que només uns bons alumnes dels seus botxins podien propiciar. Cada vegada que els nord-americans necessiten el suport dels països islàmics deixen anar promeses encaminades a fer-nos concebre perspectives de justícia en l'Orient Mitjà. I quasi la totalitat de la resta del món, com que a qui té ganes de porc les orelles li grunyen, cau en la debilitat de concedir un nou marge de confiança a Washington. Déu meu, com podem ser tan càndids, com podem renunciar tan fàcilment a l'ús de la memòria... Per ventura aquesta vegada se'ls ha anat la mà, vull dir que la maniobra ha estat especialment grollera, per dues raons: la primera, perquè Bush i els seus sequaços desconeixen què cosa sia la delicadesa diplomàtica i el respecte de les formes per no ofendre el germà proïsme; i, segona, perquè ja hem entrat de ple en una època de domini unilineal del món, és a dir, en una època en què el poder dels EUA no troba obstacles seriosos, més enllà de les tràgiques actuacions terroristes. En nom de la repressió d'aquest terrorisme, ens espera un temps en què les llibertats patiran "ja han començat a patir" una devaluació amb antecedents en el maccartisme, però ara a escala planetària: basta vegeu com els governants de tants i tants de països li riuen les gràcies al senyor Bush. Però, en fi, no passa res que no poguéssim esperar raonablement. Per què tants esperaren que els EUA donarien suport a l'Autoritat palestina per fer un pas decisiu cap a la creació de l'estat palestí? Que no ho vèiem, que es tractava d'una simple estratègia per guanyar les simpaties, o si més no l'abstenció, dels països islàmics en el conflicte nord-americà-afganès? Quan el Pentàgon ja ha bombardejat totes les ruïnes de l'Afganistan i la Casa Blanca ha comprovat que la campanya ha estat un èxit "han ficat la por al cos del planeta", quina necessitat hi ha d'un estat palestí? Que Bush i Sharon s'entendrien estava cantat: són ànimes bessones. Però aquest engany còsmic de què ha estat víctima la resta del món ja ha començat a incubar un ressentiment que no pot dur res de bo a ningú i del qual els nord-americans no podran culpar el Kremlin. A ells també els farà falta l'enemic, el contrapès, perquè, si no existeix un enemic més localitzable i homologable que el terrorisme, s'haurien de mirar a la cara, i això no ho poden fer: allò que veurien no s'assembla gens al que volen creure que són.