Imaginau-vos un diari on no es pogués distingir la informació, l'opinió, la publicitat ni les esqueles i tot se servís en una mescladissa confusa i difusa: no seria un mitjà de comunicació, sinó de propaganda, adoctrinament i ensinistrament. No vull dir que existesquin seccions estanques, sense cap relació ni dependència; com tampoc se m'acudiria afirmar que els mitjans són neutrals, asèptics i objectius: no, ni el que teniu en les mans ni cap altre poden allunyar-se de la realitat de les empreses, el mercat i els interessos. El fet que aquests siguin variats, fins i tot enfrontats, és a dir plurals, és l'única garantia de llibertat i d'aproximació a la veritat.
Tot això haurien de ser obvietats, i esper que ho siguin; però cal no oblidar-ho, especialment aquests dies de mangarrufes informatives i censures globals. Cal demanar informació per elaborar l'opinió i refusar, o almenys dubtar, de totes les opinions servides en format informatiu. Ens manipulen les imatges, com les dels palestins riallers i festius reproduïda milers de vegades sense que cap d'elles indicàs la data de filmació (1991); ens limiten l'accés als llocs dels fets, i no parl només de Manhattan sinó també de Kabul, Palestina i d'altres centres d'interès; ens manipulen i ens desinformen. I això aquí, que la variable patriòtica no ha estat «accionada» i no s'hi pot apel·lar amb facilitat, malgrat que s'intenta. Ara imaginau-vos «allà», on qualsevol que s'allunyi de la norma dictada és catalogat de perillós traïdor. I la «norma» no només és l'opinió correcta, també l'ètnia correcta, la religió correcta i la correcció correcta, per si un cas. Sabrem moltes de les manipulacions d'imatges i punts de vista, intuirem qualcunes de les realitats ocultes per la censura, però mai arribarem a discernir entre govern, sistema i mitjans, sobre qui controla què, fins a on i per què.
Un bon exercici per intuir el que passa pel cap de la ciutadania nord-americana és beure de les seves mateixes fonts; si es pot dir font a l'espècie d'embut que, com amb les oques, els engrandeix desmesuradament el «fetge». I un dels productes de premsa més digeribles, o almenys més digerits, són les vinyetes. Fa poc, Alfredo Corrales, un col·lega que publica dibuixos en un diari de ciutat, m'assabentà de l'existència de diverses webs on es recullen els millors dels ben anomenats dibuixos editorials d'Estats Units i d'altres indrets. S'ho paga «clicar» http://cagle.slate.msm.com/news/attack per veure un centenar d'aquests resums editorials. Jo ho he fet, i encara estic escarrufat: van de la crida a la revenja a l'exaltació del patrioterisme, passant per l'apologia de l'imperi i petites crítiques als serveis de seguretat. Anàlisi de causes i conseqüències? Au vés, que «això no toca».
