No m'agrada fer articles seriats, és a dir, oferir un primer
lliurament avui i un altre el diumenge vinent i, així
successivament, fins que s'acabi la corda o la paciència. Entre
d'altres raons perquè pressuposarien una certa presumpció de
fidelitat lectora de la qual no crec que sigui posseïdor. No
obstant això, avui, ni que sigui una excepció, potser justificable
per haver entrat de ple en la canícula estiuenca, reprendré el fil
on el vaig deixar diumenge passat ja que certs meandres associatius
entre les milanes i dona Maria Antònia em va fer embullar la troca
i no arribar a cap conclusió.
Tant de bo amb les milanes passi el mateix que amb les
mèl·leres, que fa una partida d'anys varen estar a punt de
descomparèixer del mapa i ara tornen a ser la tortura dels
horticultors afeccionats, els de l'hortet de mira'm i no em tocs,
que s'entossudeixen a menjar cireres de collita pròpia i no poden
lluitar contra l'avidesa del bec acarabassat d'aquesta au juganera
i piuladora, per moltes bubotes entre ecològiques i plastificades
que pengin a l'arbre, que el fan semblar, més que un producte
natural, una atracció de fira. Tant de bo! Perquè, així ho amenacen
els vells, no hi ha temps que no torn!
De totes maneres, i passant una mica a un altre argument, hi ha
factors que s'entossudeixen a atorgar la raó a la saviesa popular.
Dic això perquè aquests anys que hem passat, "que ha fet
vint-i-cinc anys de tantes coses i per tant, aprofitant
l'avinentesa, s'han rescatat de l'oblit imatges del passat", haurem
pogut observar una mica quina era l'estètica de la transició: del
coll apujat, els cabells llargs, amants infidels de la
psicoestètica. I si les imatges eren mòbils, ergo de cinema o de
vídeo, a més d'això es pot observar els ambients, ara en dirien
irrespirables, de les atmosferes carregades de tabac. Just com ara,
que anomenar el tabac és, segons on, com qui anomenar el dimoni.
Que perjudica la salut? Si hem de creure en la ciència sí, però
també n'hi ha molts que en flaquegen, i no han fumat mai ni a unes
noces... Record que quan era estudiant de COU, al Maura, l'any 79
fumàvem dins la classe amb tota la naturalitat del món i a la
facultat, també. Ara hi ha cartells arreu arreu que t'adverteixen
de no fer-ho dins el recinte escolar, patis inclosos. No vull dir
que no tenguin raó i que no els avali una veritat científica, però
també hem vist que la ciència oscil·la pendularment sense que hi
trobem massa explicacions. Els espanyols se n'omplen la boca de dir
que l'oli d'oliva, fa uns anys una mena de mefistotilitat untuosa
de la cuina, ara és bo per no sé quantes coses que ens convé
servar-les dins un paràmetres raonables. I també el peix blau i,
fins i tot, això no ho diuen els espanyols, la sobrassada té
quelcom, i no és el fil, de balsàmica. No sé si hem arribat ja a
l'altra riba del pèndol, a les antípodes de finals del setanta però
el cert és que hem arribat a uns límits, ja ho apuntava el mestre
Grimalt fa unes setmanes, on encendre un cigarro és més indecorós
que amollar un pet. I hi ha persones que et sotmeten, amb
impertinència de testimoni de Jehovà de visita dominical abans de
les 10 A M., a un autèntic combat dialèctic perquè abandonis el
plaer de fumar. Jo tenc l'esperança que algun dia la ciència no
amnistiarà el tabac, però com a mínim no en certificarà les causes
tan funestes que ara arrossega. Mentrestant arriba aquest dia, la
dita d'antany, recollida a una cançó de Música Nostra, de fer un
cigarro, això és aturar la feina, asseure's i fumar plàcidament,
torna a recobrar sentit i no sé si algun sindicat, no cal que sigui
significadament nacionalista, ja estudia d'incloure-la en els
pròxims convenis a negociar. Es basen en el fet que observen que
cert espais lliures de l'anatema són ocupats pacíficament per
treballadors i treballadores que arriben, fumen i se'n tornen. Fins
diumenge!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.