L'enlluernament davant la realitat

La meva relació amb l'obra de Jordi Sarsanedas es remunta a fa un grapat d'anys. A començaments dels cinquanta, els tres mosqueters de la poesia mallorquina, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà Gilabert de la Portella (Blai Bonet era D'Artagnan) varen posar en marxa una col·lecció de poesia, La Font de les Tortugues, amb el lema horacià de Deus nobis haec otium fecit, continuada després per Llorenç Vidal. Com a subscriptor d'aquesta petita col·lecció, vaig rebre La vídua de Jordi Sarsanedas. Al mateix temps, més o manco, a l'entranyable llibreria de la família Moll del cantó del carrer del Call, vaig adquirir-hi Mites i La rambla de les flors, premi de poesia Óssa Menor 1954. I encara i sobretot, alguns anys més tard
"el temps passa molt ràpid però també molt poc a poc", un bon dia l'amic Llompart em va encomiar i deixar la primera edició de Postals d'Itàlia, d'una retòrica i d'un sarcasme tan divertits i tan rodons, que em varen obligar a copiar-ne el text en un quadern escolar de tapes blaves, quadern que he conservat fins a l'excel·lent reedició "respectant-ne el disseny original" de sols fa dos anys, publicada conjuntament amb Cor meu, el món, del qual cal sempre recordar aquell vers decisiu: «Mira que et dic: no hi ha fi ni principi».

El darrer llibre que acaba de publicar-ne suara Óssa Menor, L'enlluernament, al cap del carrer, ens sorprèn per diversos motius. Un és el fet que el seu recull anterior, Cor meu, el món, que acabam d'esmentar, havent-se publicat sols fa dos anys i havent estat sempre prou espaiats els seus successius lliuraments poètics, podem dir que hom no esperava aquest llibre, la qual cosa ens fa més feliços. També ens sorprèn la novetat del seu plantejament. Si va a dir ver, la meva impressió és que ens trobam amb una nova poètica, una nova manera d'encarar-se i encarar-nos amb la realitat, que ens obliga als seus seguidors a renovar la nostra lectura del seu opus. A risc sens dubte de simplificar excessivament el que, en definitiva, és tota una trajectòria vital, nodrida de tantes i tantes experiències i sempre al servei de les arts i del país, gosaré suggerir que potser podríem assenyalar el pas des d'una primera poètica existencialista a la mediterrània, una mica esqueixada ma non troppo, sota l'ombra de Salvat-Papasseit i encara irònicament i entranyablement barcelonina, a través d'una retòrica i un sarcasme més spettacolosi "deliciosament a l'italiana, que ens recorden Miracolo a Milano", una poètica tothora de fidelitats, per a desembocar en l'enlluernament més poderós davant la realitat, «quan dins el pensament el pensament no pensa», lluny de tota retòrica, per legítima que aquesta sigui. Perquè «costa de creure: la llum és invisible». Perquè «mai res no és si no és humil també». Perquè «cada gerra és la primera». I «aquesta meva veu, tampoc no és meva, / que ve de més endins». I sobretot perquè «la mort, que quedi clar, no desmenteix la vida, / l'acota i prou». Amics, quina millor definició trobaríem per a la parenta pobra, per a la poesia, que la de ser un enlluernament davant la realitat?