Com a afeccionada a la ludolingüística que som, em fa certa
gràcia sentir parlar del fracàs d'una figura retòrica com és la de
«l'Espanya plural». Em referesc a l'oxímoron, aquella figura
retòrica en què l'efecte es produeix mitjançant la juxtaposició de
termes contradictoris, com ara, frisar lentament, un silenci
eixordador o un fred infernal. Com diu Màrius Serra a Verbàlia:
«L'associació de contraris provoca un curt circuit en el sistema
lògic imperant, incapaç d'assumir la coexistència simultània d'A i
no-A. L'exploració de la incoherència extrema és tan profitosa des
del punt de vista literari com desastrosa des del punt de vista
vital».
És evident que el concepte d'«Espanya» en el sistema lògic
imperant, el del partit que ens governa amb majoria absoluta,
provoca un curt circuit amb el concepte de pluralitat, amb el «fet
d'ésser més d'un» (o més d'una, grande y libre) o amb el concepte
de pluralisme sociopolític, «doctrina que preconitza la
coexistència de tendències diferents en qualsevol societat i en
qualsevol institució». Com és de desastrosa des del punt de vista
vital la incoherència extrema que practica el gobierno de Madrid a
l'hora d'actuar dins el marc de la pròpia Constitución que tant
defensen en altres terrenys, ho hem vist, per exemple, en la
lentitud amb què han frisat "i no només el gobierno actual" per
acabar de transferir les competències que la mateixa Constitución
preveu que poden assumir les comunitats autònomes. O, més a prop de
casa, la lentitud amb què va frisar l'anterior govern balear per
implementar totes les possibilitats previstes en la Llei de
Normalització Lingüística des de l'any 1986. Ho hem vist en el
silenci eixordador articulat entorn del tema de El Ejido pels
defensors mediàtics de les tesis oficials, sobretot si el comparam
amb el ressò que han tengut entre els mateixos opinadors les
declaracions, com a mínim desafortunades, de Marta Ferrusola i
Heribert Barrera. I ho veiem cada dia en el fred infernal en què es
veuen obligats a malviure molts d'immigrants que han vengut a
cercar feina i una vida digna, i han trobat quasiesclavitud i
rebuig social, en aquesta Españavabien.
Des del punt de vista literari, com bé recorda Màrius Serra, els
autors clàssics utilitzaven l'oxímoron per parlar de sensacions i
de sentiments, i així l'aprofitava Shakespeare, per exemple, per
emfasitzar la naturalesa paradoxal de l'amor amb combinacions com
salut malalta, somni despert o pesada lleugeresa. Potser haurem de
creure que la supervivència de la nació espanyola depèn
d'imponderables paradoxals com són les sensacions i els sentiments.
Què és, si no, aquesta Españavabien més que un somni despert de
n'Aznar i companyia? Què és, si no, el règim econòmic i
d'espoliació fiscal que patim a les Illes Balears més que una
pesada lleugeresa? Què és, si no, aquesta democràcia, aquesta
Espanya que, lluny de ser plural, gaudeix d'una salut malalta
basada en la negació sistemàtica d'uns drets fonamentals: el dret a
existir com a nació en el cas d'uns, i el dret a existir com a
ciutadans en el cas d'uns altres? Cal recordar que, al preàmbul de
la Constitución, «La Nación española (...) proclama su voluntad de:
Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y
de las leyes conforme a un orden económico y social justo»? És
palès que l'actual Gobierno de la Nación no garanteix ni una cosa
ni l'altra. Mireu-ne, si no, l'actuació en els temes d'Euskadi, de
la reforma laboral o del sou dels funcionaris, de la Llei
d'Estrangeria,...
Per altra banda, no cal que ens preocupem per la supervivència
de la nació espanyola, que té prou eines per garantir-la tota sola.
Tot depèn de la implementació del PHN, del Plan Hideológico
Nacional.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.