Pactes de progrés i convivència

Mirau si no: a l'Ajuntament des Castell s'ha consumat un cas de transfuguisme per part del regidor del PSM, Miquel Mont, i la batlessa socialista s'ha quedat en minoria. A Ciutadella, la inestabilitat és visible i de conseqüències potser impredictibles. A Sant Lluís, després de la dolorosa ferida que s'obrí entre socialistes i nacionalistes a l'anterior mandat (1995-99), el pacte actual només arreplega centristes i socialistes, però, nogensmenys, la llangor política hi és manifesta i claríssima.

Només en els quatre casos de majories absolutes monocolors guanyades directament a les urnes "Alaior (PSOE), Ferreries (Independents de Menorca) i es Migjorn i es Mercadal (amb sengles agrupacions d'electors d'esquerra)" l'estabilitat hi és incommovible i segura. Maó és un cas a part. Resulta que el PSOE assolí majoria absoluta, però no ha aconseguit constituir, com desitjava, un front comú i acoblat d'esquerres, perquè tampoc en aquest municipi la convivència entre les formacions progressistes hi és franca. Ben al contrari. El batle, Artur Bagur, no té problemes aritmètics, diríem, per a la governabilitat ordinària. Però resulta intrigant poder esbrinar per què no fou possible el pacte de progrés per a tothom que brindava Bagur. El PSM volgué restar-hi fora per desavinences de programa, i només el regidor solitari d'Esquerra Unida s'hi sumà. Bagur, enmig de l'onada de pactes de progrés brollats de la marea electoral del 99, volgué posar rúbrica pròpia a un pacte de progrés per a Maó que, a la vora dels altres pactes anàlegs, aspirava a afegir-hi dosis extra d'obertura política, per com volia integrar tota l'esquerra electe, encara que el PSOE havia aconseguit la majoria absoluta per si sol. Tanmateix, el somni d'aquell «hiperpacte» de progrés nasqué mort.

No és gens elemental d'interpretar, ras i curt, perquè tots els pactes de progrés viuen, a Menorca, en la corda fluixa. I, açò no obstant, no hi caben les interpretacions interessades "vull dir malastrugues i insidioses" que frisen que tot se'n vagi en orris. No crec que haguem d'assistir a processos descarnats de canvis de signe polític al capdavant de les alcaldies que avui formen el panorama municipal de l'illa, ni probablement es donaran episodis traumàtics de mocions de censura. Però allò objectiu és que, a mesura que el mandat es desplega, hom s'adona que les maquinàries no eren estructures ben engreixades, ni prou harmòniques. Ja se sap que els governs de coalicions són de pell sempre irritable. Ara bé: pel que fa a Menorca, la urticària és cada cop més pruïnosa.

La pregunta del milió d'euros és saber per què l'exemple de bona estabilitat, si més no aparent, que trasllueix el pacte de progrés en el Consell de Menorca no està fent de mirall per als pactes municipals. Em deman si, al capdavall de tot plegat, la fórmula dels pactes de progrés que havem darrerament creat a Balears són una modalitat d'acord polític "de naturalesa rigorosament política i ideològica" o, més aviat, són un tarannà humà, una simple convivència entre homes i dones? I, tanmateix, la rèplica que s'escauria resulta evident: ¿algú creia, en definitiva, que la política era alguna cosa distinta a l'art de la convivència? No havia de ser açò, essencialment, dels clàssics ençà, la res publica?