Desgràcies personals

Mirin, fa un parell d'anys, a la Porta de Sant Antoni, just davant del forn aquell que hi ha, pedra de voreta mal posada, inclinació cap a l'asfalt, havia plovisquejat, hi pos el peu damunt i, au, llenegada, vaig caure amb tot el meu pes sobre l'os de la cama dreta i tíbia i peroné a fer moltes garbes de punyetes. Feren així, com un renou de mànec de granera quan es trenca. I ja em teniu operat amb una placa de metall i 11 grampons talment de bricolatge, que quan els vaig veure a la radiografia quasi vaig tenir un acubó, tres mesos coixejant amb crosses per la vida, que quan anava a rehabilitació tot eren picapedrers que havien caiguts d'un segon o tercer pis d'una obra, i, mira Biel, ha estat allò menys que podia haver estat això meu, perquè m'havia de matar de precís, i jo els havia de dir que tot aquell grandiós estropell de la cama dreta era producte d'una simple llenagadeta davant el forn de la plaça de la Porta de Sant Antoni, eh!, no em vengue amb coverbos, les mitges rialletes fan mal, no aneu de verbes... I tots que em deien, no siguis bossot, fot un plet a l'ajuntament de Ciutat, si la vorera no estava així com tocava, empaqueta'ls. I jo que no que no, que la culpa era meva perquè hauria d'haver anat més alerta, amb una paraula, lectors, potser ja començau a descobrir dia rere dia la meva congènita ingenuïtat. No ho vaig fer. Vaig guarir amb temps i una espelma, i au, el batlle que visqui tranquil, tanmateix jo no seré ni més ric ni més pobre amb això.

Després, l'any passat, devers aquestes mateixes dades exactament, vespres de «Real Madrid»-Barcelona, (que perdé el Barça per 1 a 3, crec recordar), dins el menjador de ca nostra, estufa de parafina a tot carbó perquè feia una fretada de no dir, idò em vaig aixecar bruscament de la butaca amb una mica de ràbia, crec que vaig ensopegar amb un revister que sempre hi tenim allà, una mica desplaçat del seu lloc habitual aquest pic, a dir ver, amb tan mala fortuna que vaig posar la mà dreta ben plana sobre l'estufa que flamejava. L'oloreta de carn socarrada omplí l'estança. I apa, cap a Son Dureta s'ha dit. Una mesada llarga de cures dolorosíssimes, que, ben de veritat, quan sent a dir que aquest o aquell altre s'han cremat, tot d'una se m'adreça el pèl del clatell. Els compatesc molt, els cremats, paraula. Els cremats i els operats d'ossades diverses que s'han hagut de sotmetre a la total indefensió de passar per la «pedra» d'operacions, a rehabilitació, i, en general a la gent que sofreix talment com a mi m'ha tocat haver de fer-ho. El més solidari del món, vaja.

I ara mateix, el proper passat divendres dia 2, horabaixando, altra vegada vespres de partit «Madrid»-Barça, o sia d'aquell històric robatori, venga, un clot d'arbre municipal sense arbre, no me n'adon perquè les ulleres de vidres «progressius» no m'ho permet, pos el peu malament, afitor la mà esquerra per no rompre'm el cap i, crec-crec, un maler al colze i venga Neus, acompanya'm a Son Dureta, que això per mi prendrà malament. I sí: «Caida sobre mano. Fuma 1'5 paq/dia. Beu 3-4 cerveses/dia. NO al·lèrgies conegudes. Caiguda. Dolor al colze. Fisura radio. Control pel metge de capçalera. Acudir a consulta de traumatologia el 21"3"2001. Fèrula en «L». I el metge jovençà que: No, idò vos (deu ser de poble) heu tengut sort, avui n'hem operats dos per caigudes com la vostra. I jo: Jà!, qui no se consola és perquè no vol, eh?, adolorit a rompre.

Però aquest pic el sr. Fageda em sentirà. Vaja si em sentirà!