Fa uns anys, el diputat d'UM, Miquel Pascual, va encapçalar una creuada en contra de les curses de braus. I immediatament va trobar el suport incondicional del PSM. Ni UM ni PSM argumentaren la conveniència de prohibir"les des de plantejaments nacionalistes, cosa que hauria tingut la seva lògica, ja que hi ha gent, entre els seus electors, que les considera una intromissió de la cultura popular espanyola en els costums propis. Tiraren més amunt. Tant UM com PSM recuperaren el discurs d'Eugenio Noel, i al·legant que les expressions de crueltat són incompatibles amb les aspiracions de modernització de la nostra societat, serviren, al Parlament, un poti"poti del tot suggeridor. En conseqüència, els senyors parlamentaris prohibiren la celebració de curses fora de les places estables i enviaren, per afegitó, un missatge d'europeisme als ciutadans. Era un missatge banal, és evident. La crueltat és inherent a la persona i cap col·lectiu, com és en aquest cas l'europeu, pot arrogar"se el mèrit d'haver"la extirpada de les seves formes culturals. No ho pot fer, sense córrer el risc de mutilar"se la personalitat pròpia. Per entendre'ns, el fet d'arrabassar tot vestigi de crueltat del dia a dia per tal d'ésser més civilitzats, seria com si decidíssim tallar"nos les mans per no sucumbir a la temptació de robar. És a dir, una bestiesa. Vulgues no vulgues, crueltat no és necessàriament sinònim de maldat. La crueltat és un ingredient de la convivència, i allò que hem de fer és domesticar"la suprimint"ne aquelles expressions que repugnen la nostra sensibilitat. Els detractors de les curses de braus addueixen que, a les places, es fa una festa del patiment de l'animal. No és del tot cert, però hem d'admetre que, la crueltat, és un ingredient de l'espectacle. Tanmateix, aquells arguments que són vàlids per a desprestigiar les curses de braus, s'han de fer servir sempre, sense excepcions ni servituds electorals. D'altra manera, els abanderats mostren el llautó. Ara resulta que UM, tan combativa a l'hora de lluitar per la prohibició de les curses de braus, acaba d'institucionalitzar la Diada de Caça, que consisteix a fer un espectacle de la mort de perdius, conills i llebres. I l'ha institucionalitzada amb el vistiplau del PSM. Es calcula que el proper vint"i"cinc de febrer, les cinc mil persones que acudiran a Sineu podran gaudir contemplant la caça amb cans i amb fura. Serà tot un festí per a la sensibilitat pública, que tant i tant preocupa els dos partits esmentats. Dona Maria Antònia afirma, amb aquest to de veu, tan seu, una mica alt, que empra en anunciar coses importants, que s'ha d'afavorir l'afició a la caça perquè forma part de les nostres tradicions més genuïnes. La crueltat, inherent a la caça, deixa d'ésser, per tant, un argument de pes per a deixar"la reduïda a una pràctica necessària per a l'alimentació de la gent.
Tanmateix, hi ha el mateix component de crueltat en el caçador per esport que en l'espectador d'una cursa de braus. O n'hi ha més? Potser sí. Jo li recoman, a la Senyora, que es prengui la molèstia de recollir, de la boca d'un ca, el cos palpitant i banyat de saliva d'un canonget. Aleshores podrà sentir, entre les seves mans fines, la por salvatge de l'animal ferit. I quasi segur que l'amollarà esfereïda. Perquè aquestes mans tacades de sang "quina contradicció la de la Senyora!" són les mateixes que s'obren suaument, com una cloïssa, per a alliberar colomets blancs, cada dotze de setembre, dalt la murada.
