Immigració

Mentre el problema d'una immigració massiva ha estat nostre "dels balears, diguem" no se li ha posat massa atenció en el sentit que no hi ha hagut delicadesa en ser hora de tractar els contactes entre illencs i peninsulars. No cal insistir ara sobre això.

Els balears que, a contracorrent, començàrem ja fa molts d'anys a fer esforços individuals per acollir immigrants sense que això significàs condescendències, veim la immigració actual com una fase més del que ha estat una constant en la nostra història viscuda. Una fase, fins i tot, menys aclaparadora del que han estat d'altres. Per número i per suports. El 1999 la població africana venguda a les illes Balears era l'u per cent dels que som; un percentatge petit que tot i admetre que és tan baix per mor de la seva situació de clandestinitat no arriba de cap de les maneres als percentatges del 1970 o 1990.

La diferència entre aquells immigrants i aquests és que els primers tenien condició de ciutadans i, per tant, drets, mentre que aquests si són ciutadans ho són d'una altra categoria, amb pocs, molt pocs drets com ho érem nosaltres en els setanta.

Quan analitzam aquella immigració lamentam no haver tengut organització, estructura i escoles per haver fet possible una acollida sense complexos, sense falses toleràncies, una acollida civilitzada per aquells que venien a fer possible un creixement econòmic que, posteriorment, ens ha possibilitat unes satisfactòries quotes de benestar material per a tothom.

La impossibilitat de fer aquella acollida en el seu moment ha fet que avui la nostra cultura visqui en fragilitat permanent, sempre amb la bandera alçada, sempre vigilant que no reculi més.

Avui les veus més sensates parlen de fer la trobada cultural a l'escola, amb els fills de la immigració africana i americana d'una banda i els nostres de l'altra. Tant de bo això no quedi en el malgastat tòpic de la convivència de les tres religions a l'Edat Mitjana.

Avui, ONG, sindicats, partits, mitjans de comunicació i jutges vetllen perquè la idea de la dignitat plani sobre el món de la immigració, sobre l'autoestima del nouvingut i sobre la relació que estableixen amb els patrons. Tanmateix trob a faltar contundència per part de l'administració "estatal, local, educativa...", de la societat civil "de l'oberta i progressista em referesc" en la defensa del nostre sistema d'organització social i política. Qui vulgui venir a ca nostra, a Europa, ha de ser conscient que aquí la societat funciona per catàleg, per catàleg de drets i deures que s'han d'exercir com a ciutadans.

Si nosaltres "balears" haguéssim disposat en el 1970 i fins i tot en el 1990 d'aquest catàleg per fer l'acollida, avui podríem mostrar una altra societat, més mestissa que l'actual, sense autoinculpats, sense renúncies vergonyoses. Per tal de no repetir la història, amb els immigrants d'ara no cal ser més tolerants que ningú, el que s'ha de fer és reclamar que tenguin drets per no botar-se ni un dels seus deures. Això és viure en dignitat a una societat laica. La resta és caritat més pròpia de les teocràcies, d'allà on fugen els nostres africans.