Contra l'oblit

Henry Morton Stanley, el mateix periodista i explorador que va trobar Livingstone a la vora del llac Tanganyika, va manar i menar la primera expedició dels belgues per a establir una xarxa de centres administratius i comercials i «provar que els natius del Congo eren susceptibles de ser civilitzats i que la conca del Congo era suficientment rica com per a justificar la seva explotació». Això va posar en marxa «la més vil batussa per un botí que mai ha desfigurat la història de la consciència humana i de les exploracions geogràfiques», tal com va escriure Joseph Conrad en el seu assaig Geografia i alguns exploradors.

Per descomptat, Conrad en va tenir un coneixement de primera mà "si bé limitat en el temps per la malària i la disenteria, i perquè aviat fou acomiadat" de la «civilització» aportada per la Societé Anonyme Belge pour le Commerce du Haut"Congo, ja que fou contractat, com a capità de marina mercant que era, per a comandar una embarcació fluvial el 1890, experiència traumàtica en el més ample sentit de la paraula que va portar"lo a escriure la seva obra mestra Heart of Darkness (El cor de la fosca). El que va passar és que el que hauria pogut esser una denúncia moral i política va prendre la forma d'una narració simbòlica "una mena de viatge iniciatiu al revés", com si l'horror viscut i testimoniat no tingués unes repercussions devastadores damunt una població que, d'alguna manera, per a Conrad, formava part tant en el grup de les víctimes com en el dels botxins; en definitiva, com si colonitzats i colonitzadors tinguessin un igual protagonisme en el regne del mal que va trobar en el cor d'Àfrica. El resultat és que Heart of Darkness, essent, com és, un testimoni d'una realitat terrible, no va funcionar en cap moment com un J'accuse.

Algun dia caldrà tractar d'esbrinar com un holocaust semblant va poder rebre tan poca atenció per part de l'opinió pública internacional. El fet que passàs al cor del continent més endarrerit, entre una població no alfabetitzada, sense cap accés als mitjans de comunicació, no pot acabar d'explicar"ho tot. Les relacions públiques avant la lettre del rei Leopold II no podien esser tan i tan bones. El cert és que els historiadors no han ignorat mai els fets. Però no se n'ha parlat, ni en els llibres de text ni en les enciclopèdies. Ha estat necessari esperar a l'aparició del llibre d'Adam Hochschild King Leopold's Ghost (1998) perquè ens comencem a témer que el denominat Estat Lliure del Congo no va esser altra cosa que un altre gulag, una constel·lació de camps de treball forçat. Es calcula que aproximadament el cinquanta per cent de la població va morir d'esgotament físic, de fam i de malalties infeccioses. És ver que la pressió del Parlament belga va obligar finalment el rei a cedir la seva «propietat» a l'Estat belga, sense que s'hagués d'esperar al compliment de les previsions testamentàries. Però el final de l'Estat Lliure del Congo va ser seguit per un vel ben espès de silenci, per un teló d'acer de desmemòria històrica encara més fort que el que va afectar l'altre gran holocaust de, més o manco, la mateixa època, que també sembla com si no hagués passat: em referesc a l'holocaust armeni, les terribles matances de 1894"96 i 1915"16, mai reconegudes pel govern turc.