Watchant

En primer lloc, la contradicció que significa ser ensems exemple i contraexemple de la globalització lingüística i cultural: l'spanglish es difon puixant des del cor de la cultura nord-americana i apareix alhora com la prova del domini de la cultura anglosaxona sobre les restes dels qui s'allunyen del seu origen i viu, com tot allò que creix, de coses ja difuntes. La contradicció que significa una llengua que no pot entendre's sense el domini dels dos seus pares, però que al mateix temps hi renuncia i se n'emancipa com un idioma sense accents, amb una sintaxi anàrquica, però que genera constantment expressions que es fan insubstituïbles (tothom diu ja cridar de tornada), i que viu amb l'anglès dominant una relació d'amor i odi: no sap si l'estima com a fill o com a pare. La contradicció d'un idioma que totohm coneix però que no existeix "com tants altres productes socials" a l'escola, i que en revela les mancances: l'escola no aconsegueix en molts casos el domini del llenguatge, agreujant el fet que una bona part de la població ja no tindrà més referències que el massa sovint reduït cercle on es mourà professionalment i la cataracta unidireccional i abusiva de la televisió, davant la qual només uns pocs podran esgrimir l'antídot de la intel·ligència o de la son.

El resultat, el present que es pot escrutar a les ràdios, a la xarxa i als diaris de la meitat sud del continent nord-americà és un idioma disgregat, inconnex, amb una multitud de dialectes incomprensibles entre sí (gairebé com l'àrab actual, que no pot nomenar-se en singular), però més viu i amb més punteria que l'idioma literari que només parla i escriu la minoria. Ni les acadèmies ni la literatura ni, no cal dir-ho, el sistema educatiu tenen res a dir d'aquesta explosió: no hi ha autoritat ni diccionari que hi valgui davant d'una munió de persones i de grups que miren constantment de llançar expressions a l'arena dels carrers i dels media. No hi ha literatura que hi pugui anar al davant sinó que "a l'inrevés, la prova més fefaent" els escriptors s'hi esforcen per aplegar i imitar un llenguatge que se'ls fa imprescindible per esdevenir, com autors, reals i quotidians. L'spanglish té una literatura fertilíssima, suggerent, nova (fins i tot amb clàssics: Ricardo Sánchez, Villarreal, Sandra Cisneros, Rolando Hinojosa...), però que "altra paradoxa" poca gent coneix i que, a més a més, està condemnada a romandre intraduïble. I l'spanglish és així "altra paradoxa, paradoxa rere paradoxa", tant la imatge de l'èxit del castellà com l'indici del seu fracàs en l'intent desmesurat d'esdevenir una llengua pont, com és només l'anglès i com cap altra llengua pot somniar. (I no només per qüestions numèriques: el voluntarisme francès, en aquest terreny, no passarà mai del testimoniatge, que ja és molt, i sembla improbable, per exemple, que el xinès pogués arribar a ser-ho, a més que, tal com estan les coses, tindrem mal averany si ho arriba a ser. Sortosament, ja se n'encarreguen els ordinadors, més que no els polítics o els lingüistes, de fer-ho impossible).

En altres èpoques es va identificar el llenguatge alterat amb la bogeria. Després, durant segles, i en una tradició que encara perdura, la bona llengua es va identificar amb la correcció científica i política i la gramàtica va esdevenir agulla de balança i cànon de la veritat. Avui la llengua tan sols és vehicle de la salut econòmica i política i esquer de la publicitat, i potser aquest canvi ens animi a saludar l'spanglish i ens consoli mentre arriba el catanglish.