TW
0

«Només podia dimitir», diuen que va pensar l'assessor cultural quan li ordenaren que acollís l'exposició de Lladró al Casal Solleric, que tan i tan dignament dirigeix des de fa tants i tants d'anys. Òbviament, no dimití, a pesar que té on guanyar-se les sopes. Tampoc no ho féu a continuació, quan una manifestació immensa li repetia allò que li havia dictat la consciència en un primer moment. No dimitirà mai. Tampoc no el destituiran. La mateixa consideració que no tenia una altra alternativa que dimitir el féu recapacitar. Obeiria. Que, aleshores, la resta del món no entengui què assessora no té la més mínima importància: ell obeeix. Seria més just canviar la designació que té el càrrec que ocupa. Millor «encarregat» que «assessor». Segur que aspira a més i els encàrrecs l'ajudaran a pujar per l'escala. En tot cas, ell reforça els seus caps. No són els seus caps els que han d'anar a donar-li una maneta. Serà premiat i sap que obrant d'una altra manera l'haurien castigat. Joan Fageda pot estar ben content de l'encarregat del Solleric. I nosaltres? Nosaltres no importam.

I Antich? Pot donar-se per satisfet amb la resistència de Josep A. Ferrer a conjugar la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb «dimitir»? Sobretot perquè el president sap que la immensa majoria dels mallorquins pensa el mateix ell ha expressat tant francament com inadequadament. Ferrer se li ha resistit. Ara, el president corre a ajudar-lo de roda de premsa en roda de premsa. Commovedor! I Ferrer no dimiteix per molt que l'oposició farà seves les paraules presidencials fins que no acabi la legislatura. Aquest calvari, el pujaran plegats el president i el conseller, més units que mai davant l'adversitat. Podem estar contents nosaltres? Nosaltres no importam.