Sentir el Sr. Aznar parlar de catalanisme i de l'assumpció pel seu partit d'aquesta ideologia i pràctica política, no deixa de ser un sarcasme. Fa estona que sabem que la cosa pública s'ha convertit en espectacle, i que la imatge és molt més important que les idees i la coherència amb aquestes. De fet, n'hi ha que no se cansen de repetir que la caiguda del Mur de Berlín té com a conseqüència la mort de les ideologies. Supòs que només en aquesta conjuntura és possible un anunci tan pornogràfic com el realitzat pel President del Govern central. No deixa de ser curiós aquest intent dels partits nacionalistes espanyols de diferenciar entre un teòric pervers nacionalisme i un fantàstic catalanisme. Intentar que les paraules tenguin un significat diferent al que la gent normal percep no deixa de ser tota una construcció fantasiosa. Ser nacionalista català o ser catalanista és una mateixa cosa, és estimar Catalunya, voler la seva plenitud i la pervivència del seu ser nacional. Qui vol això és nacionalista català, és catalanista. Qui no ho vol, no és catalanista. El PP o PSOE ho volen? Evidentment no, a cap persona que ho volgués se li passaria pel cap fer les matrícules aprovades, i de les que no vol parlar, el del mostatxo. Cap persona que ho fos podria ser del mateix partit que en Rodríguez Ibarra, perquè compartir les seves opinions el faria entrar en un estat catatònic. Això què vol dir? Vol dir que el PP o el PSOE no són nacionalistes? Òbviament que no, no n'hi ha de gent que no tengui una nació i l'estimi. El PP i el PSOE són nacionalistes espanyols, aquell és el seu marc de referència cabdal, aquesta és la seva identitat fonamental. És a dir, no se pot ser catalanista i no ser nacionalista català, i a més a més, no n'hi ha de persones que no siguin nacionalistes. Perquè, precisament, un dels arguments que ens volen fer rosegar i enviar, sense que en siguem massa conscients, és el de la compatibilitat i el de la subsidiaritat. Compatibilitat en la línia que sentir"se part de la nació espanyola i de la nació catalana, és possible a la vegada, no s'és una cosa o l'altra. En termes religiosos això de ser cristià i musulmà, o en termes futbolístics ser del Madrid i del Barça, o en termes patriòtics i majoritaris ser espanyols i portuguesos, o s'és una cosa o se n'és l'altra, certament que hi ha casos particulars de doble nacionalitat però això és una cosa totalment excepcional. Tanmateix, en el cas d'espanyols i catalans, o espanyols i balears la compatibilitat d'ambdós sentiments, d'ambdues fidelitats sí que és possible, paradoxes de la vida. Però és que a més a més, aquí entra en joc la subsidiaritat, les fidelitats són compatibles però tenen diferent intensitat, divergeixen en la seva importància, no són tots dos àmbits de la mateixa gruixa, no són tots dos nacions, una és una peculiaritat i l'altra és un estat"nació, una és una regió, una part del tot, i l'altre és el tot, simplement. No totes dues tenen la sobirania, només una té poder real, només una té equips olímpics i anagrames a la matrícula, només una té exèrcit i policia, finançament i capacitat tributària; i els altres no és que no en tenguin, és que no hi tenen dret, també simplement. Per això és un contrasentit que en vulguin tenir, de xapes, els seus símbols, els seus idiomes, són subsidiaris dels vertaders símbols, del vertader idioma, de la vertadera nació. Com en diem del que defensa el castellà, treu pit davant les quatre medalles obtingudes, s'emociona quan veu la bandera espanyola? Ells en diuen un espanyol «bien nacido», nosaltres en diem un nacionalista espanyol. Opció legítima com totes. El que no és legítim és enganar i mentir, la democràcia consisteix a explicar el propi projecte i respectar la decisió dels ciutadans, no consisteix a enganar els ciutadans. Si no sabem això, ells que se n'omplen tant la boca, serà per la seva falta de pràctica en la nova disciplina descoberta de l'any 1978 ençà.