La vacuna dels cans

A les Illes Balears hi ha més de quaranta mil cans sense vacunar, cosa que ens permet conèixer el grau de primitivisme que encara patim. Molesta tocar el tema, perquè si acceptam que hi ha comportaments insolidaris que són fruit d'uns costums atàvics, també haurem d'admetre que el progrés de la Comunitat, del qual tant i tant s'enorgulleix la dreta, no ha arribat a tots els racons. O no hi han arribat les escoles, perquè progrés és qualque cosa més que anar a batre amb moto. De tant en tant, ens arriba qualque notícia que ens recorda que aquesta terra no és tan blaia, ni tan idíl·lica ni tan de "prêt a porter com ens volen fer creure els panegiristes de les agències de viatges i de les oficines de turisme. Els pobles solen emprar maquillatge a voler per a dissimular aquells trets del seu caràcter o de la seva història que no són per fer sonar castanyetes. La senyora Armandine Dupin se'n feia un tip de parlar quan es tractava de criticar la crueltat dels mallorquins, i la seva opinió no era única. Més aviat era compartida per alguns dels viatgers centreeuropeus que recalaren, el XIX, a qualsevol de les illes d'aquest arxipèlag. En qualsevol cas, les generalitzacions són agosarades i s'han d'entendre com a sinònim de frivolitat, així que convé posar-les en quarantena. A tot estirar cal pensar que fa un segle la gent d'aquí era tan primitiva com la de la Península, perquè si fa no fa les unes i les altres compartien les mateixes mancances culturals. En canvi d'individus sanguinaris i violents n'hem tingut a balquena. Aquell homenot amb sotana, que va ésser mossèn Bartomeu Oliver, em contava que sols una vegada en la vida havia estat a punt d'arribar a les mans. I va ésser amb un traginer que esllomava a bastonades la somera. Al principi del segle passat, la premsa comentava, de passada, la violència amb què es tractava els animals, cosa que ens permet fer-mos una idea del cuiro que alguns dels nostres avantpassats tenien en lloc de pell. I encara queden gèrmens d'aquella forma d'ésser, això és evident. El fet que hi hagi quaranta mil cans sense vacunar ens diu que hi ha altres tantes persones que han estat capaces de superar el pas per l'escola, la contemplació de les sèries de dibuixos animats i la companyia d'anglesos i d'alemanys "que ens donen una lliçó de com tractar els animals", sense contaminar-se ni poc ni molt de la humanització dels costums actuals. D'això se'n diu tenir el cor com una soca de figuera. Tanmateix contra aquesta evidència no hi podem fer res, com no sigui deixar-ne constància. Altra cosa, però, és que hàgim de consentir que els comportaments incívics esdevenguin un perill públic o ferin la sensibilitat de la majoria de la gent. Els cans sense vacunar poden contreure la ràbia, i un ca amb ràbia pot causar la mort de les persones que mossega. Per afegitó, aquells que no es preocupen de tenir al dia la llibreta sanitària del seu ca, difícilment li poden donar un tracte decent. A fora vila, és habitual veure cans, escardalencs, fermats amb quatre pams de corda, que a penes arriben a la llauna de l'aigua (si n'hi ha) i al menjar (un rosegó de pa dur). Hem de suposar que la majoria d'aquests quaranta mil cans sense vacunar viuen en aquestes condicions de crueltat manifesta, de manera que els ajuntaments o les entitats responsables faran santament si apliquen mà de moro als seus amos. La denúncia del col·legi de manescals, no sols posa de manifest una infracció sanitària força greu, sinó que ens fa saber, de rebot, que ara mateix hi ha a les Balears quaranta mil persones de conducta incívica. N'hi ha més, és clar. Però no deixem que aquestes, a més a més de torturar els cans, se'n riguin de Déu i de Maria.