La diada i l'aeroport

Deixau fer qui sap, diu una dita popular amarada de saviesa. Tanmateix, però, és inevitable pensar que de tant en tant els que saben també s'equivoquen. Gairebé ningú no posa en dubte l'habilitat de gestió d'Antoni Mir al front de l'OCB. Ni els seus dots de lideratge. Iniciativa seva són les diades per la llengua i l'autogovern que posaven a prova el sistema nerviós de Gabriel Cañellas i de Jaume Matas quan presidien el govern. Fet i fet, aquestes concentracions han servit, any rere any, per a detectar el grau d'autoestima dels mallorquins i l'estat de miopia de la policia municipal de Palma (vegeu-ne un exemple: vint mil manifestants segons diversos observadors; mil cinc-cents, entre els quals s'han d'incloure els guiris japonesos fent fotos, a parer dels funcionaris de Sant Ferran). No cal insistir en qui afinava més amb els números, perquè quatre japonesos i mitja dotzena de pagesos arribats de l'horta no haurien preocupat Cañellas ni Matas, sobretot Matas, amic íntim de Zaplana amb qui ja berenava "sigui dit de passada" de pa amb botifarró a Can Plomer, molt abans que Pere Sampol descobrís el plaer de la carn. Idò bé, sembla que amb la diada d'enguany Antoni Mir corre el risc de posar a prova la paciència i la bona fe de vint mil manifestants, fent públic que un dels objectius principals de la concentració serà el de reclamar que la gestió de Son Sant Joan passi a mans del govern i de gent d'aquí. Bon comunicador com és, Mir ho explica en clau nacionalista. «Son Sant Joan és nostre», afirma en una invitació clara a aixecar banderes. Molt bé! Ara convindria que ens digui qui, en aplegar les banderes victorioses, s'embutxacarà la clau de l'aeroport, si més no per evitar suspicàcies. El nou Liceu de Barcelona va aixecar-se per subscripció popular perquè havia d'ésser de tots els catalans, i resulta que és dels quatre de sempre. En faig esment, perquè no és aconsellable tocar el cor de la ciutadania amb frases de doble sentit. I de moment, les úniques entitats que han demostrat interès per gestionar Son Sant Joan són la Cambra de Comerç i les patronals, afectades, això sí, per una sensibilitat nacionalista que fins ara tenien ben amagada. Tan amagada, que cal posar-la en dubte. Avança, per paga, la normalització lingüística a les empreses mallorquines? Retolen, els empresaris d'aquí, els seus comerços en català? Què han fet la Cambra de Comerç i la CAEB per tal de convèncer els seus afiliats de la necessitat d'impulsar el coneixement de l'idioma propi? Res: res de res. Per tot això, sembla força agosarada la decisió d'Antoni Mir d'oferir, a aquestes entitats, la capitalització de l'èxit d'una concentració popular que es fa sota el lema de «diada per a la llengua i l'autogovern». A tot estirar, la reivindicació d'una gestió mallorquina per a Son Sant Joan s'ha d'incloure en el paquet de propostes compreses a la segona aspiració de l'eslògan, sense llevar protagonisme, evidentment!, a altres aspiracions més arrelades en la sensibilitat popular, com són ara la demanda d'una Mallorca verda, amb aigua i energia elèctrica per a tots. Tanmateix, però, el bessó de la diada rau en el fet de reclamar la plena normalització de la llengua catalana, ara més que mai en perill de regressió. Els resultats electorals del 12-M han donat ales als conservadors. Aznar vol ficar cullerada en la política lingüística de Catalunya, i Zaplana es disposa a empitjorar la situació precària del català a València. Pel que fa a les Illes Balears, què en direm? Antich no ha estat capaç d'exigir coherència lingüística al seu propi equip. La situació, per tant, de la llengua, no és tan optimista com per a desviar la pressió de vint mil persones que la defensen, cap a altres objectius no tan necessaris i, sobretot, particularistes. Així que Antoni Mir s'hauria de repensar si val la pena mesclar ous amb caragols, encara que no som ningú per a donar-li consells. Tanmateix no puc estar-me de fer-li una altra reflexió: els crèdits són tan mals d'aconseguir com bons de perdre.