Cada vegada que, per sort, puc anar de viatge, hi ha alguns
moments en què em promet que no me'n tornaré a anar, que em faré la
vida a l'illa i veuré documentals de la resta del món. Aquests
moments comencen amb les dificultats de trobar passatges, sobretot
si els vols a un preu raonable. No és fàcil. I, fins i tot, quan ja
t'has resignada a pagar el que et demanen i a treure't un altre
certificat de residència, talment com si el DNI fos tot mentida o
estàs sota sospita, els vols que t'anirien bé ja vessen, de forma
que has de reprogramar les activitats previstes a fora perquè t'han
subjectat a altres horaris. Tota una odissea. No és que una sigui
una capritxoseta de casa de mil·lionaris, una malcriada, una
aviciada, però sí que aspira a un cert confort en la realització de
les seves petites il·lusions. Res, les primeres passes, quan el
viatge encara presenta un estat molt embrionari, ja suposen un
degoteig d'humor.
Bé, què me'n direu, d'aquest neguit que, ja abans de partir cap
a l'aeroport, us corca l'ànima en pensar en la possibilitat, no
gens insòlita, de tornar a patir retards per causes que no us
explicarà mai ningú? Poden estar relacionades amb la torre de
control d'aquí, amb la de Marsella, amb les reivindicacions
salarials (desfressades d'altres motivacions) dels pilots, del
personal de terra, dels auxiliars de vol; poden tenir a veure amb
saturacions, amb retards acumulats per la companyia de la qual us
serviu (a la qual serviu, en realitat)... Encara que després, per
un miracle del cel, no n'hi hagi, de retards, ja ningú us haurà
estalviat una estoneta d'angúnia, entre altres coses perquè, en
darrer extrem, quantes vegades l'avió ha sortit i arribat
exactament segons la promesa horària de la companyia?
Posem que tot plegat se solucioni de la millor manera. Ara us
heu de disposar a anar en peregrinació a la porta d'embarcament, i
els mallorquins aquí tenim un problema molt greu, del qual ja no es
parla perquè se suposa que parlar sempre del mateix avorreix el
personal. Però la gamberrada arquitectònica que ens obliga a
sinistres maratons continua gravitant en els nostres hàbits
aeroportuaris. Ningú no hi vol posar remei. Tots enyoram el vell
aeroport, per què no ens el tornen? Ho tendran en compte els que
s'engreixin amb la privatització? Tendran un poc de caritat?
El viatge s'acaba. Tot ha anat més o menys a l'inrevés de com
tenies previst, però sortir de l'illa sempre presenta algun
interès. Bé, és l'hora de tornar. Sovint, el darrer dia de viatge
és el més pesat, per raons que no és menester relacionar. Però heu
de tornar! I això vol dir que, amb tots els muscles fets carn
picada, heu de refer el camí a peu per túnels de llum de cuina i
parets penitenciàries. I no hi ha ta tia. Tornar és maleir
infinitament persones que mai no tendràs davant per dir-n'hi
algunes de fresques. És clar que són gent immensament rica, i que
el que puguis dir no els arriba ni a l'orella. Beneits com som, al
cap de tres dies començam a pensar en un pròxim viatge. I les
persones immensament riques, que ara ja ho són més, t'inclouen en
unes estadístiques que demostren que, doncs viatges, era necessari
fer aquest aeroport.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.