A les voravies de Ciutat han aparegut recentment uns cartells publicitaris que porten com a reclam la fotografa d'un ésser humà creuada amb el lema: «condenado a muerte». Per tal que no es presentin dubtes sobre l'autenticitat del cas, es fa constar la identiat del condemnat, els delictes comesos i el tipus d'ajusticiament que se li reserva. Ho signa tot una roba confeccionada, que ja va advertir en ocasions anteriors que no para esment en el contingut de les imatges si hi aconsegueix cridar l'atenció del públic i augmentar-ne les vendes.
Una anàlisi benèfica ens duria a considerar que es pretén articular una campanya de conscienciació en contra de la pena de mort. Però ni la benaurada manca d'actualitat del tema entre nosaltres ni els antecendents protagonitzats per la mateixa empresa permeten arribar a una tal conclusió: més aviat, es tracta de bell nou de la trivialització/mercantilització del patiment aliè mitjançant, ara, la representació gràfica de determinades persones que esperen en els pasadissos de la mort del país anomenat de la llibertat "paradoxa sagnant!" la seva eliminació física a mans de l'Estat. Aquesta instrumentalització sembla que no hauria de tenir encabiments possibles dins una societat, la nostra, que afirma voler viure arrecerada pel respecte a la dignitat individual.
Tanmateix, abrogat, «l'assassinat administratiu premeditat» (Albert Camus) de tota l'Europa occiental, la seva persistència a molts d'indrets del món és un atavisme salvatge que degrada la condició humana del reu "no perduda convé recordar-ho, per la condemna de què ha estat objecte" i alhora la de civilització en el seu conjunt; que estableix un paralel·lisme entre el condemnat i el botxí "el mateix Estat; que du vers la institucionalització de la venjança privada; que atorga valor de categoria absoluta a una sentència que, com totes, pot ser errònia i que, una vegada executada, no té possible reparació; que nega «per se» la resocialització/reeducació del delinqüent; i que no produeix cap afecte inhibitori ni representa cap actiu pedagògic, ans el contrari, per la societat, que s'avesa a considerar-la, a la pena de mort, com una conseqüència «natural» del delicte. I que, al capdavall, afecta només "ai!" les minories ètniques, els grups econòmicament marginats i els qui han tingut defenses d'ofici; val a dir-ho: per a pobres. Tot un roser que sols amb una extrema dosi de sarcasme pot dir-se que respon a alguna idea condreta de justícia que mereixi ser escampada.
Així doncs, copejats a diari, «velis non velis», per la depravació moral que sigifica l'ús de la pena de mort, com a motiu publicitari "al cap i a la fi: com a instrument per a l'obtenció d'un major benefici econòmic, cal refermar els principis i, ensems, exigir que els recursos legals siguin utilitzats per qui pertoqui. Si és il·lícita, que ho és, tota publicitat que atempti contra la dignitat de la persona i vulneri els valors i els drets fonamentals, la col·lectivitat ha de ben confiar que s'actuaran els mecanismes adients de defensa davant agressions com l'esmentada: convendria que es fes saber que no tot és vàlid i que el respecte a la condició humana de les persones, en tant que persones, és la base intangible de la convivència.
