Coses de literatura

La setmana passada va concedir-se el premi de novel·la Ramon Llull, i la guanyadora va ésser Maria Mercè Roca amb una història sobre la pedofília. Segons confessa ella mateixa, ha escrit un llibre dur, que l'ha feta patir. Reproduesc textualment part de les seves paraules: «...tracta d'un home de quaranta-vuit anys, divorciat i amb dos fills, que viu a Girona amb un secret inconfessable, com és la seva atracció malaltissa per les nines». Basant-me en la sòlida trajectòria literària d'aquesta novel·lista "una de les més premiades dels anys darrers" i en el prestigi del premi que dóna Planeta, posaria la mà al foc que és una novel·la excel·lent. (Al cap i a la fi González la hi posà per Mariano Rubio, la mà al foc, i tot i que la va treure socarrada ja no li queda ni senyal de les bòfegues). Tornem a la novel·la de Roca. Pens que després de saber quin és l'argument, el futur lector es demana si el modificaria substancialment el fet que el protagonista "que a les darreres pàgines del llibre acabarà per viatjar a Bangkok a la recerca de carn tendra", en lloc de tenir els anys que té, en tingués quaranta-set o quaranta-nou. De la mateixa manera, supòs que vol saber, el lector, què passaria si el protagonista esmentat residís a Sabadell en lloc de fer-ho a Girona. Si més no, jo, que som un lector reconsagrat, m'ho deman amb un mal humor indissimulable, potser a causa del desencís que em produeixen els grans titulars de premsa amb un contingut tan anodí com es desprèn de les declaracions de Roca. D'això, naturalment, no en té la culpa la premsa. Quan la ficció es limita a fer-se eco fil per randa de la realitat, normalment n'esdevé una còpia dolenta. I actualment, als prestatges de novetats de les llibreries, es troben infinitat de novel·les que no valen un gafet i que únicament són el reflex de la impotència creativa de qui els ha escrit. La creativitat rau en la manera de veure les coses no en el fet d'escriure històries vulgars o esbojarrades. Vint novel·les damunt la Guerra Civil, per exemple, d'escriptors diferents, poden llegir-se l'una rere l'altra, sense que el lector tengui la sensació de llegir vint vegades la història mateixa, sempre que els vint escriptors hagin estat capaços de crear un món propi. L'escriptor és suggerent o no deixa d'ésser un escrivent amb bona lletra. Molt possiblement, ja ho he apuntat, Un senyor honorable, que és el títol de la novel·la de Maria Mercè Roca, sigui una obra important. Altra cosa és que ella no hagi encertat a l'hora de fer-nos-en cinc cèntims, de l'argument. Fet i fet s'ha deixat influir per la vulgaritat literària d'ara mateix. Si hem d'ésser francs, bona part dels escriptors o de les escriptores que publiquen sovint, participen del cofoisme moral que ho aplana tot i acostumen a dir coses semblants a les que ha dit ella quan els demanen que defineixin allò que han escrit. És habitual sentir resums d'aquesta mena: «Joana és una al·lota emancipada, amb un fill de deu anys nascut fora de matrimoni, que de sobte descobreix que és lesbiana». O d'aquesta altra: «Marc i Eugènia es coneixen en el metro. Ambdós són casats, però decideixen veure's cada dijous, a dos quarts de cinc, a un piset de Gràcia, propietat de la mare d'ell». Tant en un cas com en l'altre, els escriptors corresponents solen especificar: «És una història molt dura». O diuen: «He patit molt a l'hora d'escriure-la». I és clar, veient-los sincers, únicament se m'ocorre pensar que s'haurien pogut estalviar en bé de tots el mal tràngol que han passat. La literatura i jo els ho agrairíem infinitament.