Quadern de viatge (XX)

Dimecres, 29. Els partits polítics o, més concretament, els seus dirigents, que, amb prou esforç i constància, assoleixen el poder, corren el perill d'esdevenir, a poc a poc, potser sense adonar-se'n, com els partits i els dirigents que ja s'han avesat a viure-hi. No em referesc a l'eficàcia de la seva gestió, que finalment haurem de jutjar, sinó a uns canvis essencials, substancials, en els seus comportaments, de la mateixa manera que hi són quan un sindicalista esdevé empresari, un pobre s'enriqueix de sobte per un cop de sort o un fill es converteix en pare. Davant aquesta nova situació, de res no serveixen els ferms propòsits de mantenir-se fidels a unes actituds, fruit de conviccions prèvies, car l'engranatge del sistema, al qual els incorpora el seu nou paper, imposa les seves pròpies normes. Sortir-ne, a més d'una gran dificultat i d'una renúncia positiva, significa, d'una banda abdicar de les responsabilitats a les quals estan sotmesos i, de l'altra, tornar a l'espai del no poder, una zona de no retorn voluntari. Equilibrar interessos i conflictes, actituds i conviccions, deu ser el secret per sobreviure a les contradiccions.

Dijous, 30. Un dels aprenentatges més difícils en l'ofici de viure deu ser acceptar que, rarament, la realitat és un fet innocent i que els seus efectes i defectes són manipulables i, sovint, manipulats. Quasi res és com ens agradaria que fos.

Divendres, 31. A hores d'ara no sé si comença un nou mil·lenni, si s'acaba un segle i si es tanca un any, car cap d'aquests espais no té mur ni porta, però per una vegada estic d'acord, visceralment, que la gent celebri el que vulgui ignorant els criteris científics. Jo només celebraré estar viu, si l'evidència es confirma.

Dissabte, 1. Tot i que adolorit d'excés, l'evidència s'ha confirmat. Cap malformació en la configuració dels meus sistemes no ha paralitzat els mecanismes vitals. Contràriament al que faig cada cap d'any, enguan m'he marcat quatre objectius, quatre propòsits que intentaré complir. Seguir escrivint, malgrat la inutilitat d'un esforç balder. Seguir estimant, malgrat això em faci vulnerable. Seguir fumant, malgrat signifiqui dipositar en els circuits del cos el germen de la destrucció. I, finalment, seguir vivint, malgrat la peresa que sovint s'apodera de mi.

Diumenge, 2. Quan era nin, potser adolescent, i l'esdevenidor era encara un horitzó llunyà i sencer, m'entretenia a calcular quants d'anys tendria en arribar el 2000. M'escarrufava pensar que, si aconseguia arribar-hi, salvant els aguaits del trajecte, en tendria quaranta-cinc, d'anys, o sigui un jai, des d'aquella infantil perspectiva. Ara, quan estadísticament tenc més passat que futur, puc analitzar i avaluar les destrosses i, sincerament, he de confessar que, malgrat els descrostats i la prematura alopècia, no n'he sortit gaire malparat.