La serenata i les mides

Això que us contaré va ocórrer la setmana passada, entorn de les Verges. Jaume Matas, malgrat el seu triomf en el congrés regional dels conservadors, es troba força decebut perquè, d'ençà que no és president del Govern, el senyor Aznar el mira de reüll i gràcies. En realitat, no és ell únicament el receptor de les antipaties del president espanyol. Antich s'ha adonat que Aznar el tracta amb una fredor que frega la grosseria. Encara que les seves mulades a Antich no li lleven la son. A Matas, en canvi, sí, perquè amb Aznar s'hi juga les sopes. Quan Matas descobreix que Aznar li clava aquella mirada fosca, de guàrdia civil en servici, sent un cabal d'emocions superior "i de molt!" al que experimentava Sarita Montiel en mirar-la Enrique Vera. És clar que tots els sentiments, remoguts, de Sara, es concretaven en la paraula amor. I, Jaume, més aviat sent por. D'ençà del 13-J, Aznar no li allarga la mà ni perquè la hi besi, i frases com aquella de «a Jaime le tengo reservado un puesto en Madrid» han quedat obsoletes. Fixin-s'hi: fa més d'un any que Aznar i Matas no han jugat ni una partida de pàdel, cosa imperdonable, si tenim en compte que havien aconseguit aixecar, a Mallorca, l'afició per aquest esport. Fet i fet, en veure'ls proclamar-se campió i subcampió d'Espanya respectivament (per manca de rivals), els conservadors descobriren que porten el pàdel a la sang, i més d'un reduí les hores de servei al poble "amb goig del poble, és clar", per dedicar-se a practicar-lo amb Bertín Osborne. Aquest estiu, en canvi, la gent del Pepé ha patit una metamorfosi, de manera que ha esmerçat el temps a escriure als parents d'Amèrica i a ventar-se, si no les mosques, sí el paparró, perquè la majoria era conscient que en arribar l'octubre els rojos els llevarien la cadira. L'únic conservador que ha fet carrera aquests mesos darrers ha estat Joan Bauçà. L'han fet president dels bagulers d'Espanya, tota una premonició per als seus. D'altra banda, Matas tampoc no ha perdut l'estiu del tot, perquè ha dedicat les hores a reflexionar sobre el país i sobre el Pepé, que són els pilars de la seva vida. Altra cosa és que hagi tret profit d'aquest notable esforç intel·lectual. Fruit de les seves reflexions sobre la nació, va ésser la denúncia vibrant del desembarcament catalanista a Eivissa, que va interessar força els inversionistes alemanys, gens ni mica disposats a admetre que gent vinguda de fora encareixi el preu del sòl. A ningú més, naturalment. Matas no se sent valorat com a estadista. Precisament, per tal de recuperar l'estimació de Kosemari, va decidir aprofitar la seva presència a les jornades del Foro de Formentor, per oferir-li una serenata. Això és el que, al principi d'aquest article, us he anunciat que contaria. Passada la mitjanit de dissabte, Jaume estava apostat sota la finestra de l'habitació del president espanyol, amb una guitarra i un ribell de bunyols. I va cantar-li allò de «bella niña sal al balcón», cosa que el president va fer a l'instant. «Acaso Jaime me ha tomado por un socialista?», va demanar a Rato. «He ahí los resultados del sobeo de Jordi Petit a Maragall», va murmurar aquell, tancant la finestra, indignat. Ja de matinada, Matas repartia bunyols entre les cabres de l'Ofre. Tanmateix val més caure en gràcia que ésser graciós. De manera que, tot i tenir la confiança dels conservadors balears, des de Moncloa el vigilen. Tan cert és que el març pot venir rúfol per a Matas. I la gent com ell, de salut delicada, mor d'un refredat. Diuen que Joan Bauçà ha rebut ordres de prendre-li les mides.