Quadern de viatge (IX)

Per una estranya raó que, segurament, té a veure amb el fet de ser insular, els rius exerceixen en mi una atracció especial i el Rin, amb la seva amplària, és com un braç de mar que travessa la ciutat sembrant el seu llit de gavines. Una fugaç visita al Museu Ludwig, situat just devora la catedral, i, a la senyoreta que atèn la llibreria, ben assortida de llibres i catàlegs d'art, li deman si té algun llibre de Miquel Barceló. L'al·lota me mira i me demana si es tracta d'un artista espanyol antic o modern. Comprova això sí, el prestatge on li correspondria estar per ordre alfabètic i me contesta que no té res.

A la sala d'espera de l'aeroport de Colònia-Bonn, d'una incomoditat només comparable a les sales d'espera d'alguns hospitals de les repúbliques bàltiques, els funcionaris apliquen el tercer grau als passatgers que volen embarcar. Quasi bé els despullen. Tal és la rigorositat de la seva feina que una pobra dona, d'edat avançada, una alemanya que devia venir a Mallorca per fer més suportables els rigors de l'hivern que s'acosta, disparava el siulet del detector de metalls un cop i altre. La velleta deixa la bossa sobre el mostrador, buida butxaques i butxacons de menuts, es treu les joies, que diposita en un petit contenidor que una matrona aguanta, però el detector segueix pitant. Els funcionaris, amb detectors manuals, intenten fer-li una radiografia per si de cas du un acorador o un màuser amagats dins els sostenidors. Davant una pressió tan exagerada, la doneta rebenta en un plor convulsiu i desconsolat. Una funcionària s'hi acosta i l'allibera de les urpes dels torturadors psicològics. Finalment s'aclareix el misteri de la terrorista disfressada d'àvia. La dona du una pròtesi d'acer que forma part de la seva anatomia des de fa tant de temps que ja se n'ha oblidat, però els detectors ignoren que alguns ossos ja no són orgànics.

Divendres, 15.- Vetlada a Artà, on tenc el plaer, i el privilegi, de presentar, a la biblioteca de Na Batlessa, un magnífic llibre de narracions, La Taronja de Proust, del meu amic Miquel Mestre, un escriptor artanenc perifèric per ubicació i convicció, que ha conreat tots els gèneres literaris i de qui admir, especialment, la seva capacitat intel·lectual, la seva actitud íntegra, tant en la creació, com en l'exercici de la vida, i la seva generositat. Compartim la dèria de fer país a través de l'escriptura i la llibertat de fer el que ens plagui a cada moment, sense obsessions de notorietat. Crec, sincerament, que Miquel Mestre és un dels millors narradors actuals en llengua catalana, però té l'inconvenient de no pertànyer, ni estar vinculat a cap centre de poder cultural. El temps posarà cadascú en el seu lloc.