Enemics a mida

Si traslladam aquesta situació a la política "democràtica o no" els resultats serien semblants. Encara que segurament en podríem trobar algunes excepcions, aquestes coses, per fortuna, no solen passar mai. Així i tot, hi ha una espècie de succedani que apareix amb molta freqüència i que, si en futbol és poc efectiu, en política ho és prou. Es tracta de difondre una imatge dels rivals que els presenti com l'origen del mal o el camí del desordre. L'èxit d'aquesta estratègia es veu fortament afavorida si qui difon aquesta imatge disposa dels grans mitjans de creació d'opinió i si ja hi ha una tradició, més o menys intensa, que ha fet possible l'aparició d'un prejudici que s'adigui amb aquesta imatge. És a dir, si som capaços de fer veure els nostres enemics com ens aniria bé que fossin.

En poden ser exemples, les campanyes antijueves del nazisme o els contubernis judeomasònics i els rojos amb coa de dimoni a què, adesiara, acudia el discurs franquista. Però també ho és, en menor grau de contundència, sortosament, la imatge d'una Catalunya desagraïda, insolidària i avariciosa que difonen determinades opcions polítiques per l'Espanya «autèntica», la qual tan bons resultats d'urna sol donar"hi.

La versió illenca és aquesta descripció, intensificada en temps d'eleccions, que des del Partit Popular i el seu entorn solen oferir"nos dels rivals polítics i de les institucions públiques i privades que no els són submisses. En aquest sentit, un dels recursos més habituals sol ser acudir a la tergiversació de les actituds dels altres en relació a tot el que es refereix a qüestions lingüístiques o de recuperació nacional. Hem vist, darrerament, la intenció de presentar l'Obra Cultural Balear com si es tractàs d'un reducte d'extremisme i de traïció a Mallorca i als principis fundacionals de la institució. Així, a part de les declaracions a la premsa que podem tenir presents, cal fer referència a l'autoexclusió que des del Govern i alguns sectors significatius del PP es practica en relació amb les activitats organitzades per aquesta entitat, amb l'objectiu, sembla, de fer"se passar per víctimes del suposat sectarisme de l'OCB. Una actitud semblant mantenen en relació amb els partits polítics que més clarament es manifesten a favor de la normalització lingüística i cultural de les Illes Balears: els descriuen, no a partir de com són en realitat i del programa d'actuacions que propugnen, sinó a partir de com els dirigents del PP voldrien que fossin per poder situar"los fora del sentit comú i fer"los més fàcils de vèncer. Mentrestant s'esforcen per dissimular que són l'opció política que, no fa gaire anys, s'oposava, per exemple, a l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears o a la recepció de TV3.

És possible que l'estratègia de crear crispació en aquest camp pugui ser, de forma immediata, beneficiosa als interessos del PP a les urnes; però de cap manera no ho pot ser per a la normalització cultural, lingüística i social de les Illes Balears, la qual exigeix una àmplia base de consens i compromís. En el projecte de normalització de les Balears en primer lloc és necessari l'estímul i direcció de les institucions públiques; però també cal la participació de totes les persones que hi viuen, amb independència del lloc de naixement o residència, de la classe social a què pertanyen o de la filiació política; per tant hi caben, i hi fan falta, els militants i votants de tots els partits polítics. Fins i tot els del PP; tant si són batles com si no ho són. L'única cosa que hi sobra és la voluntat de convertir"lo en frontera entre partits.