«La forma del nas de Cleopatra va decidir el futur del món».
Aquests tipus d'afirmacions, que tenen la pretensió d'explicar els
esdeveniments deixant de banda les causes sociològiques i
econòmiques més fondes, varen caure en el descrèdit més absolut
quan es va imposar la interpretació marxista de la història. No sé
com cotitza l'historicisme ara mateix, però a mi, sense voler
ignorar el pes de conceptes tan malsonants com són «lluita de
classes» o «oligarquia financera», de cada vegada m'agrada més
conèixer petites anècdotes que tenen, però, un potencial explicatiu
enorme (per això sempre llegesc amb fruïció la secció «Tal dia com
avui» de Miquel Ferrà i Martorell, o, fins i tot, les receptes de
«La nostra cuina», per mor de l'explicació «És interessant saber»
que les acompanya).
Com en el cas de la bellesa seductora de Cleopatra, les
xafarderies més productives són aquelles que tenen relació amb la
lascívia. Així, fa uns quants anys circulava entre la
«intel·liguèntsia» política de Ciutat la història del secretari
general d'un partit important que no s'avenia gaire al control de
Madrid. Allà, que saben història i no van de verbes en aquestes
qüestions, varen prendre model de madame de Maintenon amb Lluís XIV
i varen pensar que les intrigues d'alcova també podien donar
resultat amb un sindicalista. La senyora seleccionada tenia molta
classe i era d'absoluta confiança, però l'ofici del cavaller no era
dels que afavoreixen la pràctica amatòria, i l'experiència, segons
confidències de l'abnegada dama, va ser un petit desastre. El
partit en va sortir pagant-li un abric de pell i un viatge a París,
però per al polític va ser el principi de l'ostracisme.
També fou molt comentat el canvi de partit d'un diputat perquè
es va aparaular a la sala d'espera d'una casa de mala nota de
Palma: hi ha entreteniments que congrien complicitats més fortes
que la ideologia.
Quan Colom i Rahola es varen separar d'ERC, sortien contra ells
uns articles al diari Avui que reflectien una rancúnia
inexplicablement apassionada. Aquella animadversió exagerada va ser
intrigant per a mi fins que vaig saber que l'autora dels articles
feia molt que era l'esbarjo furtiu d'un alt, altíssim, dirigent
d'ERC.
Durant el rectorat de Nadal Batle va venir de fora una
professora per fer de membre d'un tribunal d'oposicions. En Nadal,
assegut a la part de darrere del cotxe oficial, la va veure i degué
trobar que tant el posat de la senyora com la seva vestimenta de
cuir eren prou explícits. En Vicente, el xofer, va poder observar
pel retrovisor l'interès del rector per aquella peça i com se li
disparava l'estrabisme amb l'embadaliment. Amb molt de respecte,
com tenia sempre per norma, en Vicente va exclamar: «Si m'ho
permet, senyor rector, li diré que crec que aquesta senyora ja ha
rebut». Aquest incident retrata, molt millor que cap descripció
pretesament objectiva i assenyada, el tarannà d'en Nadal amb les
dones i els subordinats.
A l'altre extrem de les xafarderies lúbriques, hi ha també fets
ignorats que expliquen trajectòries enrevessades. L'Obra Cultural,
per exemple, i sense que això tengui necessàriament una connotació
negativa, ha elegit més d'un president que parlava castellà als
seus fills. No sé si aquesta és l'explicació d'algun capteniment
desconcertant de la benemèrita institució, però no deixa de ser un
fet curiós. Dissabte passat, precisament, vaig sopar amb el seu
president actual i li vaig explicar un incident minúscul que podria
haver canviat la història de la recepció de TV3 a Mallorca. Va
passar fa dotze o tretze anys. Al PSM treballàvem en condicions
molt precàries i, com sempre, vàrem preparar amb presses les
esmenes als pressuposts del govern balear. Cada any proposàvem
incloure una partida per subvencionar Voltor que, indefectiblement,
era rebutjada pel tàndem Cañellas-Albertí. Aquella vegada tampoc no
era previsible que fos acceptada i Sebastià Serra i jo posàrem la
primera quantitat que ens va venir al cap: dotze milions. Però a na
Jerònia, que passava a màquina les esmenes, li degué patinar el dit
damunt l'1 del dotze i la proposta que va anar al Parlament era de
dos milions. Només vàrem descobrir el canvi quan, sorprenentment,
per iniciativa de Jeroni Albertí, l'esmena va ser acceptada. Així
va començar la subvenció del govern a Voltor i no sabrem mai com
hauria acabat l'esmena dels dotze milions.
Molts deveu trobar que és una exageració pensar que decisions o
incidents insignificants poden canviar la història, però... i si na
Lewinski hagués posat el vestit dins la rentadora?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.