Historicisme

TW
0

«La forma del nas de Cleopatra va decidir el futur del món». Aquests tipus d'afirmacions, que tenen la pretensió d'explicar els esdeveniments deixant de banda les causes sociològiques i econòmiques més fondes, varen caure en el descrèdit més absolut quan es va imposar la interpretació marxista de la història. No sé com cotitza l'historicisme ara mateix, però a mi, sense voler ignorar el pes de conceptes tan malsonants com són «lluita de classes» o «oligarquia financera», de cada vegada m'agrada més conèixer petites anècdotes que tenen, però, un potencial explicatiu enorme (per això sempre llegesc amb fruïció la secció «Tal dia com avui» de Miquel Ferrà i Martorell, o, fins i tot, les receptes de «La nostra cuina», per mor de l'explicació «És interessant saber» que les acompanya).

Com en el cas de la bellesa seductora de Cleopatra, les xafarderies més productives són aquelles que tenen relació amb la lascívia. Així, fa uns quants anys circulava entre la «intel·liguèntsia» política de Ciutat la història del secretari general d'un partit important que no s'avenia gaire al control de Madrid. Allà, que saben història i no van de verbes en aquestes qüestions, varen prendre model de madame de Maintenon amb Lluís XIV i varen pensar que les intrigues d'alcova també podien donar resultat amb un sindicalista. La senyora seleccionada tenia molta classe i era d'absoluta confiança, però l'ofici del cavaller no era dels que afavoreixen la pràctica amatòria, i l'experiència, segons confidències de l'abnegada dama, va ser un petit desastre. El partit en va sortir pagant-li un abric de pell i un viatge a París, però per al polític va ser el principi de l'ostracisme.

També fou molt comentat el canvi de partit d'un diputat perquè es va aparaular a la sala d'espera d'una casa de mala nota de Palma: hi ha entreteniments que congrien complicitats més fortes que la ideologia.

Quan Colom i Rahola es varen separar d'ERC, sortien contra ells uns articles al diari Avui que reflectien una rancúnia inexplicablement apassionada. Aquella animadversió exagerada va ser intrigant per a mi fins que vaig saber que l'autora dels articles feia molt que era l'esbarjo furtiu d'un alt, altíssim, dirigent d'ERC.

Durant el rectorat de Nadal Batle va venir de fora una professora per fer de membre d'un tribunal d'oposicions. En Nadal, assegut a la part de darrere del cotxe oficial, la va veure i degué trobar que tant el posat de la senyora com la seva vestimenta de cuir eren prou explícits. En Vicente, el xofer, va poder observar pel retrovisor l'interès del rector per aquella peça i com se li disparava l'estrabisme amb l'embadaliment. Amb molt de respecte, com tenia sempre per norma, en Vicente va exclamar: «Si m'ho permet, senyor rector, li diré que crec que aquesta senyora ja ha rebut». Aquest incident retrata, molt millor que cap descripció pretesament objectiva i assenyada, el tarannà d'en Nadal amb les dones i els subordinats.

A l'altre extrem de les xafarderies lúbriques, hi ha també fets ignorats que expliquen trajectòries enrevessades. L'Obra Cultural, per exemple, i sense que això tengui necessàriament una connotació negativa, ha elegit més d'un president que parlava castellà als seus fills. No sé si aquesta és l'explicació d'algun capteniment desconcertant de la benemèrita institució, però no deixa de ser un fet curiós. Dissabte passat, precisament, vaig sopar amb el seu president actual i li vaig explicar un incident minúscul que podria haver canviat la història de la recepció de TV3 a Mallorca. Va passar fa dotze o tretze anys. Al PSM treballàvem en condicions molt precàries i, com sempre, vàrem preparar amb presses les esmenes als pressuposts del govern balear. Cada any proposàvem incloure una partida per subvencionar Voltor que, indefectiblement, era rebutjada pel tàndem Cañellas-Albertí. Aquella vegada tampoc no era previsible que fos acceptada i Sebastià Serra i jo posàrem la primera quantitat que ens va venir al cap: dotze milions. Però a na Jerònia, que passava a màquina les esmenes, li degué patinar el dit damunt l'1 del dotze i la proposta que va anar al Parlament era de dos milions. Només vàrem descobrir el canvi quan, sorprenentment, per iniciativa de Jeroni Albertí, l'esmena va ser acceptada. Així va començar la subvenció del govern a Voltor i no sabrem mai com hauria acabat l'esmena dels dotze milions.

Molts deveu trobar que és una exageració pensar que decisions o incidents insignificants poden canviar la història, però... i si na Lewinski hagués posat el vestit dins la rentadora?