Dia històric

A hores d'ara (cinc de la tarda de dimecres 21 d'abril), encara no se sap si el Reial Mallorca, SAD, haurà apartat el Chelsea del seu camí o viceversa. Però el dia d'avui (avui per al lector) és històric al marge del resultat que es pugui donar a l'estadi Lluís Sitjar. Com sabeu, enguany el Mallorca «ha fet història» moltes jornades i també «ens ha fet somiar». Aquestes són les dues expressions més repetides en els titulars esportius. Si bé es mira, tot és història, fins i tot guanyar tres punts en camp contrari, però emfasitzar d'aquesta manera un partit de futbol m'escarrufa. I segurament és perquè vaig rebre una educació plena de llacunes, en el context de la qual s'entenien per història situacions d'una altra naturalesa. A la història se l'ha rebaixada amb sifó, i ara en podem repartir a barrals per la vida quotidiana. De manera que avui és un dia històric, però, com deia, al marge dels gols que es marquin en el camp de futbol. Avui és un dia històric perquè es fa, amb previsió d'aldarulls fulbolers, el més ampli desplegament policial de tota la història del futbol a les Balears. Els entesos en matèria policial podrien especificar exactament quines especialitats queden cobertes avui per les forces policials, però una profana, sense cap interès especial per la qüestió, s'haurà assabentat inevitablement que hi ha especialistes antidisturbis, cavalleria, aire i subsòl. Sobre aquest desplegament policial se n'ha parlat tant aquests dies passats que fins i tot els més sords no podran adduir la seva sordesa com a justificant de la ignorància en la matèria. I com que vivim un temps en què cada cinc minuts se'ns posa a la mà una copa de cava per celebrar que som els millors en un enfilall de coses, aquesta vegada també s'han destapat moltes botelles i s'han polit els més destacats tons triomfalistes per anunciar aquest fet històric. Ha estat de veure i de sentir com en tertúlies televisives i radiofòniques la vigilància policial de què «gaudirem» avui ha estat tractada com un dels grans moments de la nostra Història, com l'expressió inequívoca d'haver assolit uns cims fins fa poc impensables de modernitat. No hi ha com tenir una visió positiva de les coses, no hi ha com saber-se posar la careta de la victòria, tot i havent-la d'extreure d'allò que, en principi, podria ser ben bé considerat una vergonya pública. Perquè així, tal qual, algú creu que es pot revestir de triomfalisme un gran desplegament policial per evitar que els aficionats es matin entre ells o, si estan de bones, es clavin mitja dotzena de ganivetades? Em costaria molt no associar les escenes que tot això em pot suggerir a una o altra definició de la barbàrie. És clar que ni nosaltres representam l'imperi romà, ni els holigans del Chelsea juguen el paper de bàrbars. En realitat, tant ells com nosaltres estam en decadència i les forces renovadores de la barbàrie no ens arribaran dels suburbis londinencs. I tots plegats feim part de plataformes polítiques i militars comunes. La policia hauria de ser de tots i anar a favor de tots. Però, perdonau, per un moment havia oblidat que en el fons de tot això hi ha el futbol, un esport entorn del qual s'ha pactat en silenci una col·lecció inaudita de permissivitats i toleràncies.