El mapa escolar

Diversos sectors de la comunitat educativa sol·liciten insistentment, des de fa ja alguns anys, que la Conselleria de Cultura, Educació i Esports negociï i aprovi l'anomenat mapa escolar, que definiria els estudis que s'han d'impartir a cada centre i, els llocs on se n'han de construir de nous. Això fins ara, sembla que no ha estat possible, i és una de les causes d'aquest malestar de molts pares i professors. El Govern balear, com en tants altres temes, s'estima més anar improvisant i fent sargits, en lloc de fer una planificació global del sector que en doni una solució pràcticament definitiva. El millor hauria estat tenir el mapa abans de la implantació de la LOGSE per poder anar desenvolupant-les amdues d'una forma paral·lela, però el MEC primer i la Conselleria després, no ho han volgut, o no ho han pogut fer així.

Aquesta provisionalitat que es respira crea una incertesa que és la que duu a preses de posició poc reflexionades. Quan els sentiments es barregen amb la necessitat i amb un cert desconeixement, i amb l'educació dels fills i filles, aquesta terna es dóna sovint, el més corrent és inclinar-se per posicions dogmàtiques i poc flexibles.

L'administració educativa ha de tenir com a missió primordial assegurar una escolarització de qualitat per a tothom i amb les mateixes condicions i, per tant, no es pot deixar dur només per visions sentimentals. És lògic que un pare o una mare s'estimin més que els seus fills estudiïn al seu poble fins als catorze anys que si només ho poden fer fins als dotze. Però, en quines condicions és això raonable i en quines altres estan posant traves al seu desenvolupament educatiu?

Quan es va elaborar la LOGSE i es va crear l'ESO, una etapa nova que va dels dotze als setze anys, tothom tenia clar que se li volia donar un sentit únic i global, i que, per això, s'havia d'impartir tota en un mateix centre. La discussió fou si era millor que aquest centre fos una escola o un institut. Finalment, després d'anallitzar els pros i els contres es va decidir que era preferible que s'impartís als instituts, ja que, en general, tenen més espai i infraestructures, disposen de professorat més especialitzat i, degut a les seves dimensions més grans, permeten l'oferiment d'un major ventall d'optatives, una de les principals novetats del nou sistema educatiu.

Quan se sap això, crec que a un pare o a una mare, li ha de resultar molt difícil demanar que els seus fills quedin al seu poble a fer el primer cicle d'ESO a una escola petita, en la qual no tendran laboratoris ni tallers de tecnologia, o si els tenen, no en les mateixes condicions que un institut, ni estaran sotmesos a una programació coordinada entre els quatre cursos de l'etapa, sinó que quan canviïn de centre als catorze anys es trobaran amb un bot entre segon i tercer, ni diposaran d'un departament d'orientació per ajudar-los en les seves necessitats educatives i orientar-los en la tria dels itineraris educatius més convenients per a ells, ni podran cursar determinades optatives per manca de professorat especialitzat i intal·lacions adequades,...

El que sí poden demanar és la creació d'un centre d'ESO a la seva població. Un centre dotat amb tots els serveis d'un institut i on l'alumnat pugui estar-s'hi des dels dotze als setze anys.

Naturalment, llavors ve la tasca de l'Administració d'estudiar quins d'aquests centres serien viables i quins no i, elaborar un pla coherent de construcció de nous instituts que permeti minimitzar els desplaçaments dels nins i nines, però assegurant-se que tots seguiran els seus estudis en les mateixes condicions, sense que ningú, per no fer dotze quilòmetres, no s'hagi de veure en inferioritat de condicions i pugui veure perjudicades les seves oportunitats futures.