Convé parlar-ne de tant en tant, per mantenir desperta la
inquietud dels conscients i remoure la quietud dels
insconcients.
A la fi, aquestes darreres setmanes hem tengut l'oportunitat de
veure una bona pel·lícula en català que ens ha donat, a més a més,
una altra oportunitat de comprovar que si una pel·lícula és bona i
en català la gent hi va, a veure-la, sense manies per la llengua.
No tenc dades per comparar quanta de gent l'ha vista en la llengua
del país i quanta l'ha vista en l'altra llengua; si ho feim, però,
tanmateix la comparació no valdrà, perquè hi ha hagut més oferta en
l'altra que en la nostra, i això és fer trampa. Posem d'una vegada
la qüestió ben clara: si només s'hagués fet en català, aquesta
pel·lícula, ¿no hauria estat un èxit? Més cruament, encara: si la
famosa Titanic just s'hagués oferit en català, en lloc de
fer-se tan sols en l'altra llengua, ¿no hi hauria anat tanta de
gent? L'evidència és evident: no es fa més cinema en català perquè
no hi ha ganes "pel cost del doblatge, es justifiquen" de fer-ne.
Sols mesures coercitives, com les tímidament proposades pel famós
«decret del català» de la Generalitat de Catalunya (que sembla que
hauran d'acabar acompanyades de qualque estímul...), faran possible
una presència constant de la llengua del país a les pantalles del
país. ¿Us pareix que abans de l'any 2050 hauran arribat, aquestes
mesures, a les Balears?
Fa unes setmanes vaig sentir al Matí de Catalunya ràdio
(fixem-nos que l'autoanomenada «ràdio nacional de Catalunya» té el
nom a l'anglesa) un minidebat sobre la qualitat de la llengua
catalana d'avui dia, amb el lingüista Lluís Payrató i l'escriptor
Màrius Serra com a ponents. El lingüista, sobretot, va cridar
l'atenció sobre l'empobriment de l'ús del català, remarcant que si
bé aquest és un fenomen general a totes les llengües, en el nostre
cas està agreujat per la presència i interferència d'una altra
llengua. Com a exemple concret d'aquest empobriment es va retreure
l'oblit de paraules o expressions com estimar-se més, tastar (hi
podem afegir assajar), saber greu, llista, flassada, gosar, carn
capolada, sovint, aclucar..., que solen ser substituïdes per
preferir, provar, sentir-ho, llistat, manta, atrevir-se, carn
picada, moltes de vegades, tancar..., sempre en direcció a la
correspondència quasi perfecta amb la llengua imposada. El que no
varen dir, els ponents, és que els qui contribueixen més a aquest
empobriment lingüístic són els escriptors poc destres en l'idioma i
poc conscients de la seva dignitat (el mateix Màrius Torres
defensava dir «barra» per «taulell» i «cana» per «cabell blanc»,
per exemple) i els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits,
que han caigut majoritàriament en mans d'assessors lingüístics del
sector bàrbarament anomenat «light» (els gonellistes que han
introduït barco i novio a TV3, l'Avui o la
mateixa Catalunya Ràdio) o que tenen treballadors de plantilla mal
ensenyats en llegua. Més que de l'escola, és d'aquests mitjans que
depèn la consolidació d'un model lingüístic digne i genuí.
Parlant de genuïtat, les nostres autoritats autonòmiques no es
cansen de repetir que s'han de defensar les «modalitats insulars»
(hi insistia no fa gaire el president del Parlament), però elles
continuen amb la defensa efectiva de la «modalitat peninsular» de
Madrid, que és l'unica que realment els preocupa. ¿Em volen dir, a
més a més, quina modalitat illenca és cursa? ¿Com poden anomenar
cursa des Cós una paròdia de correguda medieval si el barbarisme
francès cursa fa dos dies que és conegut a casa nostra? Bona
defensa de les modalitats insulars és aquesta!
Però no són només les autoritats autonòmiques les que es
llueixen defensant les «nostres modalitats». M'ha arribat un
pamflet del PSIB-PSOE, amb la foto de Francesc Antich i Antoni
Roig, titulat Para todos los pensionistas, on les úniques
paraules en «modalitat insular» són els noms dels dos candidats i
«Parlament». Es veu que amb en José Borrel de pretendent a
llogater de La Moncloa, els psoecialistes balears no volen
destacar-se com a membres de cap nacionalitat que no sigui
l'espanyola i han optat per la llengua oficial «no marcada», la «de
tothom», per dirigir-se a la població que viu en aquesta comunitat.
No fos cosa que en Borrel els acusàs de voler rompre la
unitat d'España! L'única cosa que em sorpèn una mica, però,
d'això del PSOE, és la caboteria de Josep Moll a voler fer creure
que el seu partit defensa la normalització lingüística del català i
els drets de les nacions no castellanes de l'estat. Amic Josep
Moll, no hi insisteixis, per favor. Si realment creus el que
prediques, hauries de canviar de partit, perquè no crec que mai el
partit canviï de comportament.
No és l'únic, però, que no vol canviar de comportament. Pel
campus, allà a la carretera de Valldemossa, qualcú a qui no va
agradar que fa 15 dies es presentàs, dins l'edifici Ramon Llull, el
llibre Ecologia Lingüística, d'Antoni Artigues i Rosa
Calafat (denúncia manifesta i amplament il·lustrada del procés de
genocidi lingüístic, comparable al de destrucció de la naturalesa,
a què la nostra nació "com altres" està sotmesa), acostumat al
poder absolut durant anys dins la seva petita taifa (sempre n'hi ha
que no poden consentir que els altres pensin i actuïn de manera
diferent i lliure), sembla que no es resigna a perdre allò que en
diuen «erotisme del poder». No hi ha res més miserable que la
servitud de la figuera.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.