És just i comprensible que Jaume Matas faci balanç de la seva acció de govern ara que s'acosten les eleccions, sobretot si resulta indiscutible que ha sabut accelerar al màxim el ritme de l'Executiu i, per tant, pot presentar molts resultats en poc temps. Però si el fons de la seva iniciativia és acceptable i fins i tot plausible, ja no ho és tant la manera com ho ha fet. Els seus assessors d'imatge li haurien d'haver dit que la paraula «mil» ja no és políticament rendible avui en dia. Més aviat es podria dir que està devaluada, sobretot des que Adolf Hitler anuncià que el seu Tercer Reich duraria mil anys. Des d'aleshores, quan qualque polític s'ha posat el mil a la boca, sovint a les nacions democràtiques i desenvolupades, li han fregat per la cara el mil·lenarisme hitlerià. Governar és embastar, cosir i brodar amb la senzillesa dels que saben que la seva obra està molt per sobre d'ells mateixos. De fet, la major, la més potent i la més infal·lible arma d'un demòcrata és la humilitat. I probablement no hi hagi fet que trenqui més amb aquesta humilitat que sentir a parlar de milers i d'autosatisfaccions. Això és cosa de mediocres. I Matas no ho és. Aquesta terra sap molt bé que obra ben feta és obra callada. És cert que en campanya electoral s'han de recordar els assoliments; però els que de veritat valen, els que no tenen preu, els que decideixen unes eleccions, són aquells que no s'han de recordar perquè tothom ja els té gravats a la seva memòria i, per tant, vota per agraïment.