La mosca dins el brossat

He dit moltes vegades que escriure en una modalitat dialectal, i especialment si se tracta d'una de tan ben fixada com era el bon mallorquí tradicional ara no fa gaire més de quaranta anys, és més difícil que fer-ho seguint el model estàndard, literari o com el volgueu anomenar: quan ens comprometem amb un dialecte, quan ens volem acostar a l'espontaneïtat del parlar col·loquial, aleshores les regles de coherència se fan molt més exigents i un element estrany que se filtri en un text que pretén reflectir una parla viva provoca una dissonància que no se notaria dins la neutralitat d'un de situat en aquesta terra de tots que és la modalitat que també anomenam llengua comuna.

Com que no volia fer afirmacions gratuïtes, vaig decidir anar a veure'n una, la de divendres dia 5, resignat a escoltar una mostra d'això que podríem anomenar mallorquí postmodern, el que sentim parlar a les noves generacions (i de vegades no tan noves) i que fins i tot qualque vegada sona des d'un escenari. Doncs bé, tots els recels que m'havia inspirat el títol se varen dissipar al cap de pocs minuts després d'haver començat l'espectacle. De tot d'una ja vaig comprovar que l'actor té una dicció a la qual li falta poc per a esser perfecta. Dels retocs que hi faria, no ho paga parlar-ne. Al text "i me referesc, naturalment, al que sonava des de l'escenari el vespre indicat", també li posaria una bona nota, però se mereix un comentari.

El llenguatge, com era previsible, és bàsicament dialectal, però sotmès a una certa estilització, ben justificada tractant-se un text artístic. Com a fórmula, la consider inatacable per als casos en què no ve imposada la modalitat literària, i probablement el que consideram és un d'aquests.

El responsable del text, que deu esser el traductor, no ha tengut inconvenient de recórrer a solucions normatives quan el mallorquí habitual usa castellanismes. Diu «inconfusible» (i no «inconfundible»), «llac» (i no «lago»), «vianants» (i no «peatons»), «almoina» (i no «llimosna»), «fa sostengut» (la meva professora de música, mallorquina de tota la vida, deia «sostenido»); empra el sufix -etat, en lloc de -edat. Altres indicis clars d'una voluntat d'acurar el llenguatge són: els verbs «lliurar» i «recolzar» ben usats (els mitjans de comunicació els solen usar impròpiament), «efa» (la lletra F; no «efe») i «tardor»; usa la forma obliqua del pronom de 1ª, persona («prop de mi», i no «prop de jo», més vulgar).

Tot això, al meu parer, no diu res en contra de la qualitat del text, al contrari. Per molt fidel a la parla viva que vulgui esser un text, si respon a una intenció artística, ha d'eludir allò que podria constituir una nota de vulgaritat, sense deixar d'esser natural. No cal dir que en el teatre resulta especialment difícil.

De tota manera, no sé estar sense assenyalar alguns punts en què el text em sembla millorable. Vegem-los: En contrast amb l'afany de correcció assenyalat, hi trobam «adelantar» (podria haver dit «avançar» o «passar a davant»), «apostar» (que, tot i havent-se inclòs darrerament al Diccionari normatiu, és molt suspecte d'esser un castellanisme, i en tot cas a Mallorca no l'havíem dit mai, sinó que dèiem «posar messions»; només el llenguatge periodístic, on trobam «apostar» per pa i per sal, el comença a introduir). «Tartamudejar» (en lloc del més genuí «returar»); la locució «per fi» (en lloc de «a la fi»); vacil·la entre «motxila» i «motxilla». Em va sorprendre l'expressió «un bri de vent», quan sembla que hauria hagut de dir «un alè de vent».

Tot i que la gramàtica oficial no les proscriu, crec que un text que vol esser molt mallorquí hauria d'evitar combinacions de pronoms com «se li » i «se me», que els mallorquins d'arrel no deien mai. Però anem a la forma que ha motivat aquest escrit: es senyor Sommer.

És ben sabut que el mallorquí, fora de la població de Pollença, usa generalment els articles ES i SA; però devora una bona sèrie de substantius, i també en locucions i frases fetes, usa l'article més general EL i LA. Així deim: el rei, el papa, el bisbe, la Seu, el cel, la terra (planeta), l'any que ve, l'any passat, a la dreta, a l'esquerra, a les totes, orde del dia, l'Havana, blat de les Índies, les dotze (hores), etc. Doncs bé, paraules com «pare», «doctor», «amo», «senyor», «senyora» i «senyoreta», quan van seguides d'un nom en aposició, reclamen també l'article dit literari; i així deim: el pare Ferrer, el doctor Miralles, la doctora Barceló, l'amo En Pere, la senyoreta Vidal i, naturalment, el senyor Garcia. Si qualcú desconfia de mi, que vegi una rondalla arreplegada i publicada de mossèn Alcover que se titula precisament «El senyor Jordi des Pont». La trobareu al tom VI de l'Aplec. I mossèn Alcover, de mallorquí, en sabia.

L'obra que comentam, en general, utilitza els articles com ho fa (o ho feia), el mallorquí tradicional. Però en aquest punt se n'aparta i diu «es senyor Sommer» i «sa senyoreta Funkel». No em sé explicar per quina raó. És una llàstima perquè provoca una forta estridència dins un conjunt prou aconseguit. Podem ben bé dir que és «sa mosca dins es brossat».