Allò que els successius governs espanyols anomenen solidaritat presenta aspectes ben curiosos quan comparam el marc de l'Estat i el marc de la Unió Europea. Per començar, en ambdós espais l'aleatorietat és la norma: ni els més rics són els que més donen, ni els més pobres reben en proporció a les seves necessitats. Així, a la UE, tant Luxemburg com Dinamarca, dos dels països amb més prosperitat, en lloc d'aportar contribucions solidàries en són receptors. De l'estat espanyol no tenim dades sobre els saldos regionals i no podem saber, oficialment, qui cobra i qui paga, però, només mirant les despeses per habitant corresponents al finançament autonòmic, trobam que l'autonomia balear, que és rica, disposa de menys recursos que la mitjana espanyola, però La Rioja, que també és rica, en rep més. O que Múrcia, que és pobra, com Extremadura, no rep ni la meitat dels recursos que arriben als extremenys. La paraula «solidaritat» no és, per tant, la que més reflecteix el flux monetari d'unes comunitats a altres. «Can Bum» seria una expressió molt més descriptiva del repartiment que l'estat espanyol i la UE imposen als seus respectius territoris.

Una altra similitud és que tant a Europa com a Espanya hi ha un contribuent destacat: a la UE és Alemanya (amb un 0'6% del seu PIB, uns dos bilions de pessetes), i a Espanya és Catalunya (amb un 10% del seu PIB, devers un bilió de pessetes). Al govern de Madrid, li arriba cada any el bilió dels catalans i la meitat de la contribució alemanya a la UE, un altre bilió de pessetes. A Catalunya, el drenatge que hi practica Madrid és, en relació a la seva riquesa, quinze vegades més alt que el que suporta Alemanya per part de la UE, però l'actitud d'aquests dos pagadors de la «solidaritat» és consemblant: tant un com l'altre troben que la seva aportació és excessiva. En els dos casos Madrid vol conservar els privilegis i pressiona per aconseguir"ho. Tant a Alemanya com a Catalunya, els retreu que, gràcies a la unificació del mercat, poden vendre els seus productes a Espanya, i tot això que hi guanyen. La diferència més notable es troba en la correlació de forces dels negociadors: Alemanya és sobirana i té la paella pel mànec, i Catalunya, en canvi, sap que les seves reivindicacions presents acabaran com les passades, és a dir, ni cinc de calaix. Aquells que fan grans discursos integradors, s'omplen la boca amb exaltacions de la desaparició de fronteres i ridiculitzen la idea de la independència haurien de tenir en compte aquestes assimetries del comportament espanyol. La «solidaritat» és implorada a Alemanya, però s'imposa a Catalunya. Dins la mateixa Unió Europea, no és gens supèrflua la sobirania.

La nostra autonomia, quant a bestretes, és com una cinquena província catalana. Com les catalanes del Principat, cada família balear apoquina cinc"centes mil pessetes que se'n van cada any cap a ponent. I aquí no hi ha la mica de capacitat negociadora que té Barcelona. Està ben clar que serem «solidaris» molts d'anys.