Com s'ha recordat sovint l'any passat, el 98 va ser any de
dissort i mals averanys per a les terres de parla catalana.
L'enfonsament «nacional» tan punyent al vell imperi espanyol no
tengué ressò i repercussió similars als països de la nostra
cultura; més aviat les forces que servaren el caliu de la història
pàtria se sentiren revifar i iniciaren un redreçament que, no sense
destorbs de tota casta, anaren assolint la normalització de la
llengua pròpia i de la nostra cultura autòctona. El 98 no és, no
fou per als mallorquins, sols un any de plany per les colònies
perdudes per Espanya a Cuba i Filipines, amb la lamentació de tants
de caiguts nostres, sinó que va ser un any ple d'auguris i
d'esperances. En aquesta mirada de futur, hi tingué justament un
bon protagonisme l'Església, que tancava un segle d'aspres
enfrontaments, de desamortitzacions i pèrdua de patrimoni artístic
i d'espoliació econòmica, i n'obria un altre amb empenta
renovadora, dins la calma de la Restauració que propiciava un clima
de major enteniment dins l'Estat espanyol. Aquest redreçament que
l'Església de llavors protagonitzà en bona part té un nom propi:
Pere-Joan Campins i Barceló.
Aquest prevere de Ciutat, rector de Porreres, canonge magistral,
vicari capitular a la mort del bisbe Cervera (1987), va ser
postulat com a bisbe "cas únic en la història del nostre bisbat"
per la immensa majoria de rectors i de vicaris «in capite» de la
diòcesi davant la Santa Seu i el govern del rei, ja que aquest
tenia dret de presentació. El nomenament pogué anar endavant
gràcies a les gestions de Mn. Miquel Costa i Llobera davant Roma i
de la família Maura davant Madrid. Lleó XIII preconitzà Campins com
a bisbe de Mallorca dia 21 d'abril de 1898, rebé la consagració
episcopal el 17 de juliol i el 24 següent va fer la seva entrada
solemne a la ciutat i a la Seu.
Des de la seva presa de possessió, pel juny, nomenà vicari
general M. Antoni-Maria Alcover, que en tantes obres seria el braç
dret del nou bisbe. Una de les primeres iniciatives del bisbe
Camins va ser donar al Seminari diocesà un nou pla d'estudis, que
respongués a la situació eclesiàstica i científica que vivia la
diòcesi i la societat. El pla d'estudis, que duu la data de 20 de
setembre de 1898, pel que fa a la nostra cultura, en sintonia amb
el regionalisme que començava a florir llavors, inclou com a
assignatura «estrella» el de la «lingua maioricensis». Mn. Alcover
en fou el primer professor. D'ell és aquest comentari: «La nostra
Llengua Catalana, cent voltes benvolguda, ja tenia càtedra dins un
centre d'Ensenyança Oficial Superior: la primera que ha obtinguda
dins tot el seu reialme (Catalunya espanyola i francesa, Balears i
Regne de València)». Sols anys més envant, el 1914, un insigne
prelat tarragoní establí al seu Seminari metropolità l'ensenyament
del català.
Que ningú no s'engani creient que Mn. Alcover, el 1898, no
tengués clar la denominació científica de la nostra llengua,
retraient que el pla d'estudis de Campins assenyala simplement
«llengua i literatura mallorquina». En la lliçó primera, Alcover
explicava «la llengua mallorquina: per què l'anomenam
catalana».
Així, doncs, ara fa cent anys començà l'ensenyament de llengua
catalana en el nostre Seminari. Aquest té el primat en la docència
de la nostra llengua. Recordem que la Il·lustració del segle XVIII,
entre nosaltres, havia passat d'ensenyar en llatí i gramàtica
llatina, a ensenyar en castellà i gramàtica castellana. Aquesta
situació es mantendria per molts anys. Amb diverses vicissituds, el
Seminari de Mallorca ha conservat l'ensenyament de llengua i
literatura catalana. La història cultural i política que ha viscut
el nostre poble, els darrers cent anys, ha fet que no sempre aquest
ensenyament hagi pogut fruitar com cal. Però tot plegat ha donat el
fruit d'un apreci i valoració de la llengua per part del clergat,
almenys en amplis sectors, d'un gruix superior a altres professions
i estaments socials. A partir del postconcili l'apreci de la
llengua pròpia ha crescut, considerada sobretot com a expressió, la
més escaient i sincera, del propi interior, del diàleg filial amb
Déu i amb el proïsme, vehicle de comunicació natural. És el que va
expressar la Setmana de Pastoral Urbana de 1976, per a Palma, és el
que acaba de referendar l'assemblea sinodal el proppassat 23 de
gener en el document que tracta de l'evangelització i de la
inculturació de la nostra Església.
Celebram aquest centenari amb uns mesos de retard, quan ja està
enllestit el número commemoratiu de Comunicació, que és en premsa i
serà presentat dijous que ve, a les 19.30 a la sala d'actes de
l'antic col·legi de la Sapiència. És un aplec de quatre articles
sobre el moment sociopolític i eclesial d'ara fa cent anys, sobre
el nomenament episcopal de Campins, sobre el pla d'estudis del
Seminari que he comentat. No podíem perdre aquesta ocasió
centenària per refrescar la memòria històrica, celebrant la
naixença d'un ensenyament que, dins l'autonomia recobrada, ara té
tanta incidència en el nostre poble, tanmateix no tota la que
voldríem...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.