18 x 18 = Canvi

Què hi veu Maragall, en els joves de divuit anys? No ho sabem. Vots, és clar. Potser la perspectiva de la gent que ha viscut sempre amb Pujol a la Generalitat. Potser la perspectiva de la gent que més s'ha allunyat de la política, o més exactament que mai no hi ha estat, perquè els joves són el sector de la població "tret de l'aparent minoria nacionalista o associacionista que s'ha anat integrant en les oenagés" que menys política té al cap i que menys política veu a l'horitzó, com si sovint exigís una nova possible alternativa quan són demanats sobre la redistribució de poder entre les tres "o quatre, amb Brussel·les" administracions, o sobre la balança fiscal entre comunitats, o sobre el federalisme cultural, a més del no sap/no contesta: no li interessa. Falten els números i els tants per cent, però les tendències van per aquí, i el panorama polític i els polítics mateixos, en general, no semblen tan engrescadors a cap nivell com per modificar aquesta tendència a curt termini.

Potser Maragall s'ha adonat, ben segur, que la gent que està canviant el món és cada dia més jove. Hi ha exemples en tots els sentits, entre altres coses perquè cada dia és més imprecisa la frontera entre joves i altres grups d'edat i perquè des de sempre, als realment joves, tots els altres, sobretot els polítics, els semblen no ja vells sinó prehistòrics. La majoria dels polítics potser eren o fins i tot en alguns casos són joves, però pocs defugen a aquesta impressió de perdurabilitat, d'haver estat sempre en la política i que hi seran, en el futur i d'una o altra forma i guanyi qui guanyi les successives eleccions, fins a l'extenuació biològica.

I què poden veure els realment joves, els que estan a la vora de la majoria d'edat, en Maragall? En primer lloc, que algú pensa en ells. Després, el pragmatisme entusiasta "més en les idees que en el to" del que tan avars són els adults. La verborrea caricaturesca, la retòrica buida i l'atac mecànic als altres partits, amb més o menys enginy i facilitat de paraula, són sovint tan evidents que els poden detectar fins i tot els menors d'edat. Però el realisme necessari per veure un parell de passes més enllà de la realitat és mal de cultivar, i Maragall ho fa amb escreix i amb independència del tema de què parli, sigui la necessitat de renovar la política "les maneres de fer"ne i els qui en fan, perquè aquí i allà només es parla de renovació d'idees i no es renova res: ni idees ni persones", de l'aeroport de Barcelona o de Denver o del que significarà l'ampliació a l'est de la unió europea. I hi afegeix quelcom important: no parla dels problemes dels joves, cosa que ens estalvia a tots, joves i no joves, un bon enfilall de tòpics ociosos sobre el servei militar i les feines precàries.

Maragall s'ha proposat no parlar gaire del que ja està fet, i això, que suposa un perill (perquè si hom posa massa èmfasi en tot allò que hi ha encara per fer contribueix a aigualir, sense voler, el que ja està fet), és també una eina per acostar-se als joves, als qui, almenys en el món de la participació política, ho tenen tot per fer. Si a això s'afegeix que val igual el vot dels i de les joves de divuit anys que el dels adults de cinquanta, estiguin o no cansats de pensar si el seu vot val el que li diuen cada quatre anys, que la participació és l'essència de la democràcia alhora que el seu futur, i l'atractiu etern de qualsevol cosa que es titlli de jove, es pot concloure que la idea de mirar d'involucrar els joves en la seva candidatura no és gens incauta. Clar que també l'atracció per la joventut és sovint, gairebé sempre, un previsible exemple d'amor no correspost.