Fundacions sanitàries: l'altra cara

TW
0

Fins ara ens han informat (poc i malament) de les excel·lències que produeixen les Fundacions Sanitàries i altres fórmules de gestió similar (consorcis, empreses públiques de gestió privada, concessions administratives, cooperatives, etc.) que consistiran a: gestionar el pressupost propi fet que permetrà una certa agilitat a l'hora de comprar així com concertar serveis amb la iniciativa privada, i també realitzar una política de recursos humans basada en «recursos mínims», com no pot ser d'una altra manera. Tot amb l'única finalitat de rendibilitzar la Sanitat Pública. Fins aquí l'anvers de la moneda.

S'obliden (intencionadament, ja que ho saben de sobres) del revers, o sigui, l'altra cara i d'una premissa fonamental: la salut, per ventura és la única excepció que no admet «superàvits comptables» ja que és el bé suprem a preservar per damunt de qualsevol raonament econòmic, intrínsecament relacionada amb la vida, sobretot en societats que presumeixen de ser avançades.

Es utòpic voler assolir aquesta salut o el diagnòstic i tractament d'una malaltia a baix preu.
Aquests sistemes de gestió han demostrat les següents perversions: Falta de control i transparència en tots els vessants de la gestió (compres, concerts, concursos, selecció).
Condicions laborals deplorables per mor dels salaris baixos i augment de jornades laborals, molt més pròximes a Taiwan que a l'any 2.000 de la famosa Europa.

Empitjorament de la qualitat d'innombrables materials sanitaris.
Disminució d'exàmens i exploracions complementàries, que ajudin a un diagnòstic eficaç i primarenc.
Sistemes de selecció de personal aliens per complet a la igualdat, mèrit i capacitat i directament relacionats amb la designació digital.
Gran inestabilitat del personal amb una elevada rotació (o bé abandonen les condicions lleonines o finalitzen el contracte).
Augment de concerts amb la sanitat privada, per a satisfacció d'aquesta (com a font de finançament).
Disminució de l'equitat en l'accés al Sistema Nacional de Salut, augmentant les diferències d'una Comunitat a una altra, així com les prestacions arbitràries i no homogènies (en unes sí, en altres no).

En definitiva tracten i ho aconseguiran (ja que totes les forces polítiques hi estan abocades), sinó hi posa remei algú, d'acabar amb la Sanitat Pública i el prestigi que té, perquè aquesta funcioni com la privada: fent que els processos relacionats amb la salut i la malaltia siguin rendibles.

Que els expliquin la «bonança» del sistema al qual ens han abocat i també a les «perversions i l'objectiu final», veuran com després d'una bona informació (objectiva) seran els ciutadans mateixos capaços de comprendre l'autèntic significat d'allò que ara els conten de manera parcial i tendenciosa. Els professionals sanitaris ens n'adonarem des de dos vessants: un com a treballadors afectats i l'altre, per ventura el més important, com a usuaris del Sistema Públic que s'aproxima

Constantino García Gutiérrez. Palma