La globalització és la moda. Ara tot ha de ser «global». És la nova forma del mateix fons de sempre: la imposició d'una manera d'entendre la vida, l'occidental, a tota la resta del món. Fins no fa gaire d'això se'n deia colonialisme, però com que és un terme que sona una mica groller, ara parlam de globalització econòmica, judicial, cultural, mediàtica, fins i tot ideològica, per expressar la necessitat que tot el món faci el que nosaltres pensam que és el millor.

Fa uns dies, en un programa del Canal 33, un ecòleg, referint-se a la presumpta globalització econòmica, explicava el bessó: «la tan comentada globalització econòmica no existeix, l'únic que hi ha és la mundialització d'uns mercats locals». Òbviament, l'hipotètic lector ja suposarà que els mercats locals que imposen els seus interessos arreu del món no són els d'Inca o els de Sineu. Resulta interessant aquest rebuig de part del progressisme occidental a la globalització econòmica, que la critica com una nova forma de colonialisme, però en canvi es mostra fervent partidari d'altres colonitzacions, globalitzacions, com la política, jurídica i ideològica. Pareix evident que és, una altra vegada, el maniqueisme en el que sol caure aquesta progressia europea: hi ha dictadors dolents com Pinochet i n'hi ha de bons com Castro; hi ha causes justes de globalització i n'hi ha que són dolentes.

Ara, en funció d'aquesta bona globalització ens hem assabentat que la prtensió de jutjar a Espanya un dictador sud-americà, en contra de l'opinió de tots els governs de Llatinoamèrica, de distint signe polític i fins tot coincident en la crítica dictadors i presidents demòcrates, no és una nova versió de colonialisme cultural, polític i jurídic, sinó la necessària «globalització» de la nostra forma d'entendre la llei. Els pobres sudacas, com que deuen ser beneits, no entenen la seva opinió, no importa. Per molt democràtics que siguin els seus governs, mai no seran tan democràtics com els nostres, i que si els democratitzam a la nostra manera, encara que sigui a la força, ho feim pel seu bé. També ho férem a Algèria, on no ens oposàrem a una rebel·lió militar que anul·là una victòria democràtica dels no demòcrates islamistes, perquè els moros també són beneits i no entenen que la democràcia, si no és la que nosaltres volem, no és democràcia. Però quedi clar, això ni és fer parts i quarts, ni colonialisme, és globalització. Pareix mentida que tots aquests sudcas, negres i moros siguin tan desagraïts i que després de cinc segles d'intentar que aprenguin qualque cosa, ni tan sols entenguin que la globalització és bona per a ells. «Portador dels valors de la civilització i la història, realitza una missió: contreu el mèrit immens d'il·luminar les tenebres vergonyoses del colonitzat...». És la definició de l'estat d'ànim del colonitzador, segons un assaig titulat «Retrat del colonitzador precedit pel retrat del colonitzat». Definiria també alguns jutges i intel·lectuals progres europeus?