S'ha d'admetre que quan el Govern es posa a fer campanyes
publicitàries li surt una vena poètica que sols li coneixem en els
grans espais publicitaris de carrer o en el temps publicitari de la
televisió. Tant fa si es tracta d'una campanya de promoció
turística exterior, d'una campanya de difusió de les Directrius
d'Ordenació del Territori pel consum intern, o d'una campanya per
estendre el sentiment identitari dels illencs. En els tres casos
les imatges tenen un encant irresistible presidit per un sol
radiant, una mar que encén les passions del cos, una terra "les
illes" tocades per la mà de Déu i unes persones sempre somrients
qualsevol que sia el seu sexe o la seva edat.
No sé si els responsables ho saben, però es tracta del mateix
discurs poetitzant que elaboraren vells viatgers aristòcrates sobre
la Mediterrània en general, un discurs que avui ja té tonalitats
kitsh i que va ser superat pel discurs geogràfico-humanístic que
Fernand Braudel brodà en un clàssic de la historiografia francesa i
europea.
En la campanya actual, la de «Ho tenim tot», m'ha semblat
entendre que els illencs ens passam tota la vida contemplant primer
la mar i somrient després. Potser una part petita del nostre temps
el podem dedicar a tan reconfortants activitats que, com diuen els
irlandesos en referir-se a la primera, estimula les passions
corporals i intel·lectuals i, a la vegada, dóna tranquil·litat a
l'ànima, però en general ens dedicam a altres activitats menys
poètiques que tenen a veure amb anar a fer feina i mantenir
relacions socials.
Som sortats, diu l'anunci, per viure en aquestes illes. Ves per
on han utilitzat un dels tòpics més estesos entre els nostres
visitants per referir-se a nosaltres, tòpic que arriba a esdevenir
una autèntica virgueria intel·lectual quan alguns visitants o
residents forasters arriben a dir que quina sortada tenim de ser
bilingües!
Així, doncs, el govern adopta en la seva campanya institucional
el mateix argument que els nouvinguts fan servir per descriure
"poèticament" una realitat que els sobta: aquí hi ha una vella
cultura que es resisteix a morir, però no en farem cas.
A mesura que la campanya avança en els dies veim com darrere el
teló de les ones rompent a les platges se'ns apareix la gent, la
gent somrient perquè constata que malgrat tot les ones segueixen
rompent a les nostres platges. Tot això per aprofundir i/o estendre
el sentiment de pertinença dels balears a una comunitat.
Ens ho podem prendre a broma, però em fa la sensació que aquesta
campanya va adreçada a un públic que no som els mallorquins, els
menorquins, els eivissencs o els formenterencs. Això és per gent de
fora que se sent atreta per unes illes gairebé deshabitades on els
pocs que hi viuen somriuen tot el temps, unes illes que s'han de
colonitzar. Com que, evidentment, això no és cert el que deuen
voler és construir la nova identitat balear marginant i oblidant la
vella identitat, la que ens fa un poble culte i digne com tants
d'altres n'hi ha al planeta.
No som dels que somriuen, som dels que miren la mar i no
precisament per apassionar-me sinó per donar l'esquena a tanta
banalitat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.