Campanet

Ho dic simplement perquè el Sr. Amengual no ha pensat mai a cedir la batlia i així ho va dir ja el dia que va destituir els regidors del PSM. Respecte d'aquest tema, la crònica d'Elena Ballesteros i Maria Nadal, el 30 de novembre de 2011, deia, entre altres coses, el següent: "Pese a ser el candidato menos votado en mayo de 2011, Amengual no se plantea renunciar a la Alcaldía. ‘No me planteo renunciar... Soy consciente de que será difícil asumir la gestión de todas las áreas entre solo tres personas, pero vamos a seguir gestionando hasta donde podamos', dijo Amengual que también descarta dimitir en abril de 2013".

Mala memòria, Sr. Amengual. Per cert, encara que necessiteu els vots del PP, o la seva abstenció per treure endavant els pressuposts, anau alerta a contaminar-vos.
Francesc Aguiló Pons. Campanet

Vint anys d'enyorança
Fa vint anys, un dia assolellat, molt prest, repicà el telèfon. La veu era d'Antoni Mir, em pens que president de l'Obra Cultural Balear llavors: el seu missatge va ser curt, clar, específic i poc protocol·lari: acaba de morir Llompart, vine a Son Dureta, paper, agenda i adreces telefòniques a les mans. Quan hi vaig arribar, ja hi havia els familiars més pròxims avisant-ne els que eren a Catalunya. Toni Mir tenia un mòbil -fa 20 anys tenir un mòbil!... A mi algú me'n deixà un i jo ni sabia com l'havia de manejar- i es cuidava personalment de comunicar la defunció a les autoritats de les Illes i les de Catalunya i València i, més que res, de gestionar el trasllat del difunt a un lloc digne: el Parlament de les Balears ens deixà una sala noble. El bagul quedà dipositat en terra amb el cap bastant més alt que els peus i així se'l contemplava en tota la seva magnitud. Arribaren els parents i els escriptors amics seus des totes les Illes, de Barcelona i València: les flors anaven omplint els peus de cadafal, des del parell de roses senzilles, clavells o flors boscanes que hi deixaven els mestres amb els seus alumnes fins a les corones institucionals i el ram imponent de roses vermelles de la Sra. March -Carmen Delgado potser? La Sra. March va venir a fer companyia a Encarna i conversaren una llarga estona.

Encarna fou l'ànima d'aquell acte i d'aquells dies. No perdé l'ànim ni la compostura en les hores tan llargues i espesses d'abraçades, besades i condols. La importància i l'emoció de tant d'afecte el reblaren tots els mestres d'escola amb els seus alumnes: eren molt petits tots, màxim deu anys, i els mestres els enrevoltaven entorn del taüt i els explicaven qui era i què representava Josep M. Llompart com a persona, com a home lliure, com a poeta i com a exemple de conducta cívica i compromesa amb el país. I els infants escoltaven i miraven de reüll aquell cos llarg i estirat dins el bagul, agafats de les mans fortament com qui fa un conjur contra la por.

Els alumnes grans ja venien ells solets a retre homenatge al difunt i era evident que, per algun d'ells, era la primera vegada que veien un mort de veres...

Gràcies a tots els mestres que tingueren el sentiment, el coratge i l'afecte demostrat amb aquest gest de fer conèixer als més menuts i fer que quedàs imprès en la seva memòria i per sempre qui de veres era i representava per a tots perdre un dels pares d'aquesta pàtria nostra.

Jo vaig tenir la sort immensa de conèixer la parella Encarna-Pep l'any que l'OCB li va retre homenatge. Per preparar bé aquest homenatge, va ser necessari parlar amb ells -empresa gens difícil- i d'escollir unes fotografies per fer un mural que repassàs tota la seva trajectòria. Vaig anar a casa seva quatre o cinc vegades per polir i concretar les fites importants de la seva vida, i sempre acabàvem rient dels calaixos plens de fotografies amuntegades, programes d'actes, entrades a espectacles alguns amb cert ordre i altres, els que més, sense ordenar. Cada fotografia, cada paper era un et recordes Pep d'aquesta, quan anàrem al Canadà?, o allà on fos, i ell reia, assentia i hi feia un comentari irònic...

Sovint vaig sortir d'aquella casa de Llorenç Riber, amb les mans ben buides de feina i el cor ple d'afecte i gratitud per tenir aquelles sortades ocasions de conviure amb ells una estona íntima, familiar, i haver après lliçons d'afecte, paciència, coratge, tolerància i, sobretot, de saber-se riure del món i de la bolla.
I Encarna sempre em va dir Paquiteta.
Paquita Bosch Capó. Calvià

Indignada
Som ciutadana de Son Sardina. Estic indignada amb l'empresa Tirme però sobretot amb el Consell de Mallorca perquè els nostres representants, en lloc de defensar la salut dels veïnats, només els preocupen pels interessos econòmics d'aquesta empresa privada.

Pel que fa al comunicat de Tirme sobre l'article La mortalidad por cáncer en ciudades situadas en las proximidades de incineradoras y de instalaciones para la recuperación o eliminación de residuos peligrosos, publicat per la prestigiosa Área de Epidemiología Ambiental y Cáncer, Centro Nacional de Epidemiología, del Instituto de Salud Carlos III de Madrid, és del tot penós. Sense proves ni argument s'atreveixen a dir que desmenteixen un estudi les conclusions del qual no poden ser més contundents: "Es confirma un increment significatiu dels risc de mort per càncer als municipis propers a incineradores". Que demostri Tirme que això no és veritat, però no de paraula, amb fets, amb estudis, amb rigor.
Antònia Llabrés Bernat. Son Sardina.