El diari ABC obria, l'endemà de les eleccions nacionals catalanes, amb el següent titular: "Mas pierde su plebiscito". I, just a sota, reblava el clau amb el subtítol "Cataluña rechaza la independencia". Si la millor manera que els catalans tenim de rebutjar la independència és fer guanyar unes eleccions a CiU i convertir ERC en la segona força al Parlament, en sabem molt poc. Però, conjunturalment, aquests dos enunciats donen la pauta d'anàlisi política que els mitjans espanyols han fet dels resultats electorals a Catalunya. És a dir, obviant de pla l'ascens d'ERC com a segona força més votada. Personalment, se m'acuden poques maneres tan tendencioses d'enunciar la ‘derrota' electoral de CiU que relacionar-la amb un hipotètic fracàs de l'independentisme.
Figura, doncs, que el transvasament de vots de CiU a ERC (la campanya de desprestigi orquestrada per El Mundo ha fet forat) no s'ha de llegir en clau independentista; que l'‘estocada', matisada i corregida, a Artur Mas ho és, inevitablement, a la confiança de l'electorat en el procés sobiranista. Quina gran fal·làcia. Les regles del joc, les condicions, sí, que han canviat. Però no pas el joc.
Aquesta visió, tan interessada i reduccionista és, tanmateix, ben fàcil de rebatre. Ras i curt, el poble assigna a Mas un company de viatge; declara, obertament, la necessitat d'habilitar un partit amb vocació sobiranista com ERC en el poder perquè observi, tuteli i garanteixi el compliment del procés encetat per Convergència. No hi veig, doncs, per enlloc, el fracàs de l'independentisme que s'han afanyat a veure-hi alguns mitjans. Ben al contrari.
És innegable que Mas ha sortit escaldat de l'aventura que ell mateix va iniciar. Però més ell que no pas el projecte que perseguia. El seu bagatge personal s'ha lligat de manera umbilical als pressupòsits del regeneracionisme ideològic i polític que propugna, i que ara haurà de fer reverdir amb nous brots per evitar que encalli. Més enllà de la lectura que mitjans i institucions (sobretot forasters i estrangers) en faran, la configuració del nou marc polític català continua tenint el color i la textura que tenia, la del sobiranisme. I, més que mai, el nou arc parlamentari revela la voluntat subjacent d'impulsar un pacte nacional per la independència. Ho tinc clar: una aritmètica de poder diferent d'aquesta seria una estafa intolerable.
Manel Soler Cases. Palma.
Les fotos del conseller de Turisme
Foto 1 (ajupit devora el cérvol). Trob que n'hem fet un gra massa, i que és un poc hipòcrita, que una societat que degolla porcs, indiots i gallines, i que mata cabres, conills, tords i tudons, s'escandalitzi ara perquè es caça una pobra bèstia; i més si aquests animals es crien per això, que hi ha milers de caçadors i que mou molts de doblers sense que ningú no digui res. I, al cap i a la fi, un cérvol no és un elefant.
Foto 2 (amb els testicles damunt el cap). Per la meva experiència i els comentaris que he fet amb caçadors, si aquesta manera de retratar-se es tracta d'una quintada, us ben assegur que no la fan a tothom. A la gent respectada i d'un cert prestigi, no la hi fan; només la fan a segons qui. No dic més.
Baltasar Llompart. Valldemossa.
Prioritats a Inca
Senyor Torres, estic sorprès per unes paraules seves en què defensava l'obra del Teatre d'Inca com una prioritat per al municipi, per la qual cosa hi destinarà els recursos de la privatització de l'aigua. Sense cap dubte, vostè i el seu equip de govern no viuen en el 2012, on la població d'Inca té l'atur més alt de Mallorca; on l'Ajuntament, segons diu vostè, no té doblers per pintar els passos de vianants, retirar barreres arquitectòniques, enrajolar voreres, asfaltar i il·luminar els carrers, podar els arbres, netejar el municipi, dotar de conserge un col·legi públic (Miquel Duran i Saurina); on veu com es redueix de més de trenta el nombre de professors que formen la plantilla dels dos instituts del municipi i no hi fa res... Si en vol més: el PAC Son Amonda no funciona a ple rendiment i l'hospital, en especial l'àrea pediàtrica, és un caos. Malgrat tot això, tenim els imposts municipals més alts de l'Illa sense que els vegem reflectits en el dia a dia del ciutadà. Un cop escrit tot això, coincidesc amb vostè: Inca necessita un teatre com a prioritat...
David Villalon Gordon. Inca.
A cadascú el que és seu
Una vegada més han operat el rei d'Espanya. Com sempre, s'han retut, als cirurgians i/o als traumatòlegs que l'han intervingut, les lloances més enceses, començant per la família del pacient i continuant pels mitjans de comunicació, que han presentat aquests professionals com a autèntiques "eminències", tocats per les Gràcies...
En aquestes rodes de premsa, no només solen comparèixer els cirurgians i/o traumatòlegs, també -com és lògic- membres del seu equip i, per suposat, els que mai no es perden l'oportunitat de sortir en una foto: gerents, directius i polítics de tota casta. En canvi, de qui no se sol parlar mai és de l'anestesiòleg.
Gairebé tota persona que ha estat operada sap quin metge l'ha operat; és excepcional, en canvi, que un pacient conegui ni tan sols el nom del metge que l'ha anestesiat.
I puc afirmar, com a professional de la medicina que ha passat gairebé 40 anys fent feina en quiròfans, que la tasca més delicada és la del metge que ha d'anestesiar el pacient -i no diguem ja quan el pacient és un home vell i no sobrat de salut-; mantenir-lo "en condicions" mentre transcorre l'operació i, allò més transcendental de tot: fer que, quan la intervenció ha acabat i el cirurgià es lleva els guants i "parteix", el pacient "es desperti" i es recuperi. I aquest especialista és l'anestesista, que no és entrevistat, ni fotografiat, ni enaltit per ningú. Ah!: jo no som anestesista.
Bartomeu Lladó i Olivar. Bunyola.
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
A Manel Soler: Federico Jiménez Losantos ho va dir tan clar com tu.
EL CAÇADOR CAÇAT. No és comparable el fet de sacrificar un animal per a menjar-lo que matar per diversió. I encara més immoral resulta quan es fan fotos on es demostra un nul respecte per la vida animal que s'han cobrat. A mi em fa oi aquesta actitud macabra d'un home suposadament civilitztat, que mata i mutila un animal per a fer-se una foto rient amb la cara plena de sang. Ho trob bàrbar.