Va sortir un dia esplendorós, gairebé el millor de la setmana. Com cada diumenge, les bicicletes a punt per a un altre dia de passejar, riure, destralejar sobre qualsevol banalitat o sobre les coses més profundes. Tot hi cap en el grup.
Però les coses es van torçar com ningú s'esperava: un vehicle sense control s'endú per davant Joan. Apareixen l'angoixa tremenda, la impotència, la ràbia continguda, la desesperació, fins al punt d'entrar en estat de xoc. El vehicle s'esfuma, pitjor.
Avui, Joan, ja només et podem recordar, sense ganes de tornar a tocar una altra bicicleta, sense concebre les sortides dominicals faltant per sempre un del nostres. Amb aquestes línies per recordar-te només se'ns acut una idea sobre tu: sempre veies la part positiva de les coses; segur que d'aquesta ens ajudaries també a veure-la. Encara que sembli antitètic, tothom t'ha definit com un "jove" de 54 anys; així tenies el teu esperit: jove. Així et recordarem sempre. Et desitjam la major ventura en aquest nou camí que t'ha tocat fer.
Nosaltres quedarem aquí, mirant de superar el trauma. Creiem que el temps ens ajudarà. Voldríem reconfortar la teva família en el pes que suposa aquesta vivència, i al teu amic Andreu, el qual, a més d'ells, serà qui més notarà la teva absència.
Per això, amb aquestes pobres paraules, intentam donar suport i coratge per tirar endavant, com tu hauries fet, a tots els que t'enyoram.
Agrupació de Ciclistes de Sant Joan. Sant Joan
Prou de violència de gènere, no al masclisme!
El proper 25 de novembre se celebrarà, un any més, el Dia internacional contra la violència de gènere. Enguany són ja 41 les dones assassinades a mans de les seves parelles o companys sentimentals, tot en un context de crisi social i econòmica que no fa sinó empitjorar les condicions de vida del sector femení de la població, tradicionalment el més castigat i menystingut en aquestes conjuntures. Per això, el proper dia 25 cal que ens pronunciem amb contundència a favor d'aturar la violència contra les dones, però també i sense ambigüitat contra les actituds i els estereotips que s'entesten a mostrar l'home com un ésser rude i primitiu, impropi d'una societat que tracta d'avançar en el camí de la igualtat de drets entre homes i dones.
Perquè que persisteix encara un masclisme intolerable i atàvic que afavoreix la discriminació i posa pals a les rodes en matèria d'igualtat no ho dubtam. Una bona mostra l'hem tenguda aquests dies passats amb la lamentable aparició a una cacera del llavors batle de Calvià i actual conseller de Turisme, Carlos Delgado, les imatges de la qual parlen per si soles. Més enllà de l'enrenou produït per les fotografies, es tracta d'una actitud que dista molt de la imatge de persona pública i ponderada inherent al seu càrrec i responsabilitat, sens dubte. És pertinent, doncs, una disculpa davant la ciutadania, a qui al cap i a la fi deu el seu estatus i condició actuals.
Aquest no és ni prop fer-hi el camí per avançar en la igualtat i l'eradicació dels greuges sexistes que tant han perjudicat les dones al llarg de la història. Dia 25 tenim una nova ocasió de plantar-nos, de dir no per igual a la violència i al masclisme. Pensem-hi.
Miquel àngel Lladó Ribas, president d'Homes per la Igualtat. Marratxí.
D'esquena a l'enemic
La coneguda escena d'un desnonament ens pot fer la impressió de trobar-nos davant un fet nou i esgarrifós: algú és desallotjat a la força del seu i particular assentament en aquest món i cau en una situació de desemparament humà. Es fa evident que, sent un humà entre la resta, d'alguna manera aquests l'exclouen. Es pot llegar que, a Espanya, això ha succeït més de cinc-centes vegades cada dia.
S'ha de fer notar que els afanys més visibles i representatius de la nostra societat pareix que estan en altres coses. Les nombroses veus dels nostres òrgans oficials habitualment parlen i discuteixen sobre grandiosos béns llunyans, es vesteixen de símbols que només reconeixen el respecte o la veneració, i fins i tot sostenen exèrcits per defensar-nos de possibles enemics externs. És necessari dir, davant tot això, que a l'enemic esmentat el tenim dedins, opera la seva desfeta a la vista de tothom i, per la ignorància que es té d'ell, és com si actuàs a la nostra esquena.
Avui només es pot parlar d'això a l'ombra justificadora dels fets. I són aquests mateixos fets els que demanen, si és possible, una humana explicació. En aquest sentit, és forçós entendre que aquestes coses passen, per abreujar, a causa que l'home no reconeix l'home. El troba i no el reconeix. No el reconeix en la seva entitat, que per ell no és, com la mateixa entitat demana, una qüestió central. Per recordar-ho, notem que aquesta entitat no rau en l'indispensable suport físic de la nostra vida, comú a tots els vivents, sinó en l'àmbit que, més enllà d'aquest suport però lligat a ell, afecta directament la persona (aquest "jo" sensible i definitiu en cadascú). Em referesc als fets d'origen humà que, per a bé o per a mal, modifiquen la situació d'aquesta persona davant el seu món, o modifiquen aquest món i els seus horitzons. No pareix exagerat entendre que aquest esdevenir humà -la nostra història- en definitiva fa o desfà l'home. En altres termes, l'ofega o li obre camins. Aquí es mou l'entitat que pareix que ignoram.
Aquesta perspectiva dels fets fa pensar que aquests fets -i el que s'ha esmentat pot senvir d'exemple- no es produeixen aïllats, sinó en un teixit homogeni d'altres fets que tenen arrels semblants. Aquesta seria, evidentment, la gran qüestió. Però els plantejaments a l'ús pareixen representar, per a aquest assumpte, una habitual i obscura resistència.
Sebastià Mesquida. Palma.
1 comentari
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Quan s'actor Santiago Segura parlà per primera volta des seu personatge Torrente digué que, a part de confluir-hi tot el pitjor que pot tenir un individu, mentre a sa realitat feia llàstima, a sa ficció donava joc. Segurament ho deia per allò que sa realitat supera sa ficció. Idò bé, en Carlos Delgado és es Torrente de sa realitat i poca gràcia fa