Cartes dels lectors

Captaires
Els conqueridors de les amèriques, els tudadors de l’or, argent i altres recursos, els fidalgos que no es dedicaven als oficis vils, com ara el comerç, ja veis on han acabat: demanant almoina a Europa i davallant-se els calçons davant qualsevol empresari embullós que els ofereixi inversions, i que inventin ells, mentre es guanyin copes de futbol…
Miquel Trias.  Palma

Aragó, glòria a Espanya
El Govern actual de l’Aragó autònom, en mans del partit per la pàtria espanyola (PP), ha declarat el català llengua inexistent a la Franja d’Aragó, on es parla una variant del català occidental. A partir d’ara, aquest dialecte de la nostra llengua passarà a denominar-se “aragonés oriental” (sic). L’esborrany de la llei que està preparant el gabinet de comissaris de l’estulta consellera d’(in)cultura aragonesa, Dolores Serrat (de llinatge ben català), pretén “evitar que les llengües i les seves modalitats lingüístiques puguin quedar en mans d’organismes reguladors estranys a la nostra comunitat autònoma” (!). Alhora, s’acaba amb el tímid procés de normalització de la llengua catalana, i del mateix aragonès, que s’havia endegat anteriorment sota el mandat socialista.
La maniobra absurda i barroera del Govern d’Aragó no té, per descomptat, el més mínim fonament científic. Ens trobam davant un estratagema polític de la més baixa estofa i que cerca, al capdavall, “ofrendar nuevas glorias a España”. La cosa no pot esser més clarificadora de l’estat caracterològic d’un país històric com l’Aragó, que no vol esser nació ni tenir llengua pròpia. El desaparegut Labordeta se’n lamentava amargament. Històricament, l’aragonès va anar sent substituït, a partir del segle XIII, pel castellà, fins al punt que no va arribar a formar una koiné, és a dir, no ha estat mai un llengua de cultura. Avui dia és una llengua residual amb molt pocs parlants, allunyada totalment dels centres polítics i econòmics. A més d’això, el nom d’Aragó, que els almogàvers i els vaixells catalans portaren per tota la Mediterrània, acabà sent envilit pels mateixos aragonesos, que no volgueren, o no saberen, sostreure’s a la forta pressió castellana. Actualment, és un país totalment assimilat, sense una voluntat política pròpia, que no es diferencia gens d’una altra regió espanyola. El castellà és, doncs, l’única llengua vehicular, àdhuc natural, dels “mañicos de pura cepa”. L’esperpent lingüístic del Govern aragonès respon perfectament, per tant, a la trabucada secular d’Aragó com a projecte nacional. I no s’hi pot fer més.
Andreu Salom i Mir. Pollença

Celibat sí o no per al clergat?
Als anys 50, quan un home s’ordenava de capellà, quedava obligat dur “coroneta” (un petit cèrcol afaitat al cap); havia de resar totes les hores del breviari, sense deixar-ne cap sota pena de pecat mortal; dur sotana tot el dia pels carrers, i celebrar cada dia la Santa Missa.
A poc a poc, va deixar de fer-se la gens simbòlica coroneta, es va canviar la sotana primer pel cler-gyman, després pel vestit normal dels homes de carrer. Em diuen que va passar a la història el rés obligatori del brevari als anys 60, però el que no ha pogut seguir aquest ritme ha estat el vot del celibat, mai expressat en paraules, però exigit des de Roma, com l’únic que no es pot presentar com a fet consumat, com ha succeït amb les altres obligaciones greus. De veritat, que hom no entén el pes tan extraordinari que se li ha volgut donar. Mal guarit per molts i ben viscut per una minoria, amb comprimís social i sent testimoni dins la comunitat cristiana.
De tota manera, a aquesta llei no li deix ni preveig gaires anys de vigència. Totes les coordenades històriques duen a preveure: d’aquí a un decenni, el celibat serà opcional, avui ja practicat a països d’Àfrica, Àsia i Amèrica i anunciat dins nacions europees, com Àustria i Anglaterra, i d’altres provinents de l’Est, on capellans, bisbes i àdhuc seminaristas, en intimitats personals l’interpreten a la seva manera. Jo no pens veure-ho.
Pere Barceló. Puigpunyent

Malgastar diners
Em pregunt, tot sabent quina és la situació actual, si és necessari que cada jugador cobri tres-cents mil euros per guanyar el partit de l’Eurocopa? Sense voler llevar-los mèrit, no seria millor destinar aquests doblers  a polítiques  per superar la crisi?
Maria Mayrata. Palma