21/06/12 0:00
TW
1

Molts d'anys, Enric!
Dia 19 de juny, Enric Gonyalons Sureda, segrestat a Mali amb dues cooperants més que eren amb ell als campaments de Tindouf (Algèria) realitzant tasques de cooperació, complí 30 anys. A tots, començant per la seva família i amics, ens hauria agradat celebrar aquesta data amb ell, però dissortadament no ha estat encara possible.
Aviat farà 8 mesos del segrest d'Enric i les seves companyes. Però en realitat som una mica totes les persones de bona fe i voluntat les que sentim com si ens haguessin segrestat alguna cosa molt nostra i íntima. De fet, no passa dia que no hi pensem, en el patiment i les privacions de qui no ha fet sinó tractar d'aportar una mica d'esperança a les duríssimes condicions en què viuen els refugiats sahrauís. Just és, doncs, que els recordem i homenatgem com cal. I no tant com a herois o referents ètics, sinó com les persones normals i corrents que són, amb les seves virtuts i defectes, és clar, però amb la determinació que un dia els empenyé a abandonar la comoditat del seu redol per lliurar-se a l'altruisme solidari, l'única de les polítiques que entenen i que tracten, tot i la incomprensió d'un sector de la societat, de dur a la pràctica.
T'esperam, Enric. La celebració no ha estat el mateix sense tu, és clar. Però tanmateix hi eres, fins al punt que, després de dedicar-te unes sentides i emotives paraules, hem aixecat les copes per brindar pels teus 30 anys, tot desitjant el teu retorn. Amb això, de cop i volta, la nit ha esdevingut una mica més clara gràcies a uns sobtats llampecs que potser tenien alguna cosa d'indici o premonició, vés a saber. Qui sap si al capdavall no eren sinó la teva manera de transmetre'ns que res no és debades, que malgrat el continu degoteig de notícies relacionades amb un món decadent i en crisi hi ha encara alguna possibilitat de regeneració, l'espurna d'una reconquesta dels valors que, ara mateix, tu i les teves companyes sens dubte representau i que sempre portarem amb nosaltres.
Per tot plegat i molt més, pel teu retorn, per l'esperança: Molts d'anys, Enric!
Miquel Àngel Lladó Ribas. Marratxí.

"El món pot canviar, però no canviarà tot sol"
Aquesta frase encapçala la pàgina d'Amnistia Internacional i forma part del que el professorat en general volem transmetre al nostre alumnat. Aquesta capacitat de ser reflexius i actius, de saber analitzar i en funció de l'anàlisi passar a l'acció i intentar millorar sinó el món, com a mínim el nostre redol.
El nostre alumnat estudia no sols per saber molt de matemàtiques, de ciència, d'història... sinó, com diu Emilo Lamo de Espinosa, "per transformar aquests coneixements en saviesa, que és la que ens diu què hem de fer amb ells".
Si l'escola té com a objectiu formar alumnes autònoms i democràtics, és a dir dialogants i participatius, amb capacitat de proposar, organitzar, triar, decidir, criticar, donar alternatives i cercar solucions, responsabilitzar-se, comprometre's, compartir idees i coneixements, arribar a pactes i trobar el lloc personal i social d'implicació, és natural que pensin a canviar el món en diferents aspectes, entre aquests el social, i exercitin la llibertat d'expressió i no estiguin callats davant les injustícies.
Joan Servera Bibiloni és un d'aquests alumnes, exalumne del CEIP Es Pont, que, com a ciutadà democràtic, exercia el seu dret a dir la seva opinió pacíficament dia 28 de maig passat, a Bunyola, amb motiu de la protesta contra el tancament de l'hospital Joan March, quan davant els seus pares i amics va veure com es feia bocins l'article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948: "Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les seves opinions, el d'investigar i el de rebre informacions i opinions i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitja d'expressió". Joan, juntament amb tres joves més, va ser detingut pels agents antiavalots de la Guàrdia Civil. Varen sortir l'endemà lliures amb càrrecs i a la xarxa i a la premsa hi ha informació abundant sobre uns fets que consideram injustificats.
Som al 2012 i els mestres ens demanam: què està passant? On és la democràcia ? Les nostres institucions i polítics han de donar exemple, sinó què estam ensenyant al nostre alumnat? que tot és mentida?
Catalina Sbert Rosselló, mestra del CEIP Es Pont i 30 signatures més de professorat i famílies. Palma.

La Conselleria d'Educació, edifici inaccessible
Des de fa 15 anys la Conselleria d'Educació té llogada la seva seu al carrer d'Alfons el Magnànim, 29 i, encara ara, no ha sabut trobar una solució d'accessibilitat vàlida als seus accessos. Per això, jo demanaria al conseller Rafel Bosch que s'assegui per un dia a una cadira de rodes i intenti realitzar la seva jornada laboral.
D'entrada, el primer que no podrà fer és aparcar el cotxe oficial a la parada reservada, ja que tindrà dificultats per sortir-ne. Després haurà d'anar fins a les cantonades de la vorera per poder accedir pels guals adaptats, si no estan ocupats per motos o cotxes. Quan arribi a una de les dues entrades laterals on es pot llegir el següent rètol: "Pitjau el botó o telefonau al número gratuït 900 100 573 i us facilitarem l'accés a l'edifici", trobarà un petit escaló d'entre 2 i 3 cm que amb prou feines podrà superar sense ajuda. El botó es troba situat a una altura de 166 cm, tot i que el màxim que es pot assolir assegut a una cadira de rodes són 140 cm. A més, la Conselleria dóna per fet que totes les persones usuàries de cadira de rodes o que duen un cotxet per a infants disposen de mòbil.
Podria continuar, però no ho faré. Això sí, una vegada acabada la jornada laboral, em compromet a convidar-lo a un cafetet en un bar dels voltants -si en trobam cap d'accessible- per posar en comú la seva experiència i les coses que podríem millorar conjuntament a favor de l'accessiblitat, també, de les persones amb visió reduïda, amb dificultat d'audició i amb dificultat de parla, de l'esmentat edifici. Ja per acabar, voldria fer-li una proposta transitòria: que durant la jornada laboral els porters automàtics codificats de l'edifici estiguin desconnectats, a fi de facilitar l'accés a qualsevol persona.
Guillem Fullana Vanrell. Pont d'Inca.